Intel·ligència política

Se’ns ha escolat un any, políticament parlant, fet de contrastos i de ràbies, massa vegades insatisfet. La nostra raó, aportada segons la nostra legalitat, topa contra la seva autoritat. ¿No és la “política l’art o la ciència de convèncer el nostre veí, que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home”, que deia l’admirador de Montaigne? També haurà estat un any marcat per la perenne crisi econòmica, a la qual, a nivell polític, ni des de Catalunya ni des d’Espanya, tampoc no hi hem sabut trobar aturador. I ja no serveix de res adduir raons de globalitat, perquè en aquest món tan global tothom mira a nivell parcial. Si no incentivem el consum, es conté l’oferta, la qual cosa comporta una producció molt més reduïda, amb els consegüents acomiadaments de mà d’obra i, doncs, en conseqüència, ens trobem amb un creixement esfereïdor dels índexs d’atur. Neguits, angoixes i pors davant d’un futur incert no són pas, ni de molt, els estats d’ànim més favorables per plantar cara a l’adversitat. ¿Què cal, llavors? Doncs generar confiança, certament. Sí, d’acord, ¿però qui i com?

Des de la política, davant tanta incertesa, potser allò que ens caldria és saber adoptar una actitud més curiosa que espantada; perquè ara ens comença a minar la por. Potser ens caldria voler-nos més confiats que no pas recelosos, per mal que hàgim pres. Per tant de mal com ens han fet. I la confiança l’atorga la seguretat en nosaltres mateixos. I ens caldria, sobretot, voler-nos més crítics que no pas políticament correctes. Però aquí topem amb les nostres febleses. Aquesta mateixa política que s’omple la boca de voler ciutadans cultes i crítics perquè vol homes lliures, és la que no n’accepta, de crítica. Ni la raonada. I quan això passa vol dir que falla la intel·ligència política. Contrastem nord enllà: aquests nous temps ja no volen paraules buides i promeses incomplertes. Davant una realitat tan desolada, necessitem crèdits de confiança sense límits, sense recels ideològics, per protegir-nos davant l’adversitat que ens ve de fora. Ens necessitem plurals, perquè, com deia Riba, “no hi ha inútil cap esperit si creix lliure en la seva virtut”. I, aquí, el condicional és el matís. I ens necessitem valents perquè no ens volem sotmesos a les voluntats d’altres.