En el fons, atemorits

La primera diada nacional arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va evidenciar com aquesta sentència havia commogut la societat catalana respecte les relacions de Catalunya amb l’Estat. Una tal sentència qüestionava una llei votada pel Parlament, referendada pels catalans i avalada pel Congrés de Diputats. Una sentència que tocava el moll de l’os de la democràcia: allò que els ciutadans havíem validat, els magistrats del TC ho havien qüestionat. Fou, doncs, per raó d’aquest qüestionament que els catalans ens preguntàvem, amb tota legitimitat, per l’encaix de Catalunya a Espanya, quan, en realitat, era l’Estat qui ens deia que no hi teníem cabuda, a la Constitució.

No des de la frivolitat ni des de l’oportunisme improvisat, la política catalana havia de començar a donar resposta, sense massa dilacions, per quan arribés l’hora de plantejar-se el propi model d’Estat. I ho ha anat fent. I ho ha anat fent amb una societat al costat que no ha escatimat res per voler-nos, com deia el poeta, “un tot, sabent-nos solidaris”. Contràriament, qui potser ha actuat amb recels i desconfiances ha estat la política entre si mateixa. La catalana. I Madrid, que se n’adona, ho aprofita i se’n serveix. L’Estat veu com la política catalana independentista no fa front comú contra l’adversari, que és ell. I aquesta nostra feblesa el fa més fort contra nosaltres. Tan fort que tornant a relegar la legalitat emanada del Parlament arran del referèndum de l’1 d’octubre, sota la seva pròpia autoritat convoca eleccions i permet que el President des de Bèlgica encapçali candidatura, amb el risc que suposava que fos el candidat proposat per formar govern. I així ha estat, davant la impossibilitat de la força guanyadora dels comicis del 21D de sortir-se’n. Però ara resulta que, atemorida com tenim bona part de l’independentisme, ens tornarem a fer un autogol i Carles Puigdemont quedarà relegat. ¿Ho permetrem? Al marge del vot de cadascú, ¿no ens adonem que el que ara realment està en joc és la democràcia i no la independència? En defensa de la democràcia no sabem exigir a l’Estat que ha de fer cas de les urnes? No ens vulguem l’expressió del desconcert. Atemorits per tanta crueltat judicial, ves que no ens tornin a l’autonomisme més eixorc! I no era això, oi?