Revisar les renúncies

Ha tocat fons, el règim del 78. La corrupció, en totes les seves accepcions d’acció i d’efecte, à droite i à gauche, aquí i allà, les ha esquitxades pràcticament totes, les formacions que van participar en l’arquitectura de la Transició. No més de dues legislatures en una mateixa responsabilitat hauria de ser norma per a totes les formacions. N’hi ha que ja ho hauran de complir per acord de congrés. L’Espanya hereva d’aquell final dels setanta se’ns mostra putrefacta en tots els seus poders d’estat. Si fos una nació que respongués al model d’aquest nou segle, ni els alts magistrats es deixarien induir a obrar tan il·legalment com fan, ni els grans grups mediàtics es desviarien del deure. Tampoc un home tan llegit i culte com Alfonso Guerra –el de la “monja alférez”, el recorden?– no gosaria insultar un demòcrata, i representant escollit d’un poble, de nazi. És massa gros que tot això es permeti amb tota impunitat i que hàgim de viure presó i exili havent actuant –no pas sense ingenuïtat, certament– dins el marge de la llei. No podem permetre ni més corrupció ni més vexació.

Urgeix, doncs, de revisar molt críticament les renúncies de la Transició. El sistema ha fet fallida. Els partits de govern s’han protegit les misèries. I se les protegeixen. Sortosament, apareixen formacions que exigeixen, on hi tenen representació, rigorosos controls de gestió de govern i de transparència institucional, i és que perquè el ciutadà sàpiga què fa o què deixa de fer un govern, sigui quina sigui la institució que representa, és fonamental el paper de l’oposició. Una feina dura, però no gens desagraïda, perquè si se’n fa un control seriós i crític, del dia a dia i de les promeses incomplertes, els electors trien, dins els paràmetres ideològics, deixar el bo per tenir el millor. La política demana i exigeix intel·ligència. I formació. I cada dia en demanarà més. Per exemple, el ciutadà sap des de quin dia s’aplica el 155, la qual cosa vol dir que per a les properes municipals, de les promeses incomplertes no se li’n podran carregar tots els neulers. Com també sap que aquest 155 és obra i gràcia de Rajoy, Rivera i Sánchez. Imprescindible. Potser no era, doncs, una moció el que calia. A Rajoy se li havia d’exigir convocatòria electoral i dimissió. Oi que qui la fa, la paga?