Capital electoral

És innegable que el 9

N i el primer d’octubre són dues dates que han esdevingut prova d’assaig de l’acció política de Catalunya. Perquè ja hem obert la porta cap al que un dia serà un referèndum d’autodeterminació. Davant d’aquesta realitat, l’Estat hauria de començar a replantejar-se les autonomies i definir-ne un de nou, de model d’Estat; però no ho farà. Perquè més conservadora o més progressista, Espanya s’hi sent còmoda, en aquest autonomisme a redós de la centralitat, i com que té mentalitat hegemònica, les dues grans formacions polítiques, PP i PSOE, es protegeixen davant el “problema català”, no fos cas que fos possible que Catalunya marxés. De “golpistas” gosa qualificar-nos Aznar.

En lloc de tenir mirada llarga, obrir-se al diàleg negociat i empènyer la gent a respondre la convocatòria per un sí o per un no, polititzen la Justícia. La polititzaven abans i la polititzen ara. Altrament, de resultes del que els vam fer ara farà un any, no s’entén la presó preventiva sense la politització. I és que és de resultes del que els hem fet que en paguem les conseqüències de presó i d’exili. Amb el consegüent desconcert del món independentista i entre el món independentista. Cada dia més mal dissimulat. Quan del que ha de ser capaç l’independentisme és de marcar una estratègia clara i de treballar nous camins que li permetin avançar en l’únic objectiu que li pot donar èxit, que no és altre que una acumulació inqüestionable de capital electoral, perquè ja hem vist com l’estratègia de la pressa ens ha portat a la frenada sobtada. I a la polarització. Si, doncs, de generar adhesions a la causa és de què es tracta, en política guanya qui és capaç d’aconseguir que el seu discurs s’endinsi en el terreny de l’adversari, a nivell intern. I a nivell internacional veiem que la fragilitat que viu Europa per raó dels refugiats és tan gran que la via repressiva per la qual han optat els governs espanyols no hi troba aliats. ¿Però com ens ho farem si nosaltres no tenim la força per marxar i Espanya tampoc no la té per acabar per decret amb l’independentisme i no vol ni parlar-ne, d’un referèndum pactat? Immers en la tàctica, per desacords partidistes en l’estratègia, l’independentisme relega la política només a l’acció de les mobilitzacions. I comença a ser preocupant.