Farrigo-farrago

El canvi d’hora ja existia al segle passat. La revista L’Escut, d’Arbeca, avisava els lectors de l’entrada en vigor del nou horari. La informació del quinzenal, del 1923 i en català prefabrià, diu: “Aplicant-se de bell-nou l’horari d’estiu, el proper dissabte, dia 17, a les vint-i-tres serà adelantada l’hora legal en seixanta minuts, que durarà fins al dia 2 del proper mes d’Octubre. I, mentrestant, els nostres pagesos tornaran a trobar-se en el ‘farrigo-farrago’ de l’hora vella i l’hora nova”. Tot i que l’expressió farrigo-farrago pot semblar un castellanisme més en la colossal nòmina de barbaritats que atresora la llengua, vol dir conjunt de coses mal ordenades, inconnexes, mal compreses. Tot això ve a tomb perquè el govern de la Generalitat ha iniciat els tràmits per a l’impuls d’una Oficina per a la Reforma Horària, d’acord amb el Pacte subscrit per més d’un centenar d’entitats amb l’objectiu d’impulsar una nova cultura del temps i d’aconseguir, en l’horitzó del 2025, una racionalitat horària equiparable als indicadors europeus. I es tracta, també, de recuperar les dues hores de desfasament en relació a la resta del món imposades per Franco en el seu intent de vibrar a l’uníson amb l’Alemanya nazi. Per tant, sembla que no hi hauria d’haver cap impediment per arribar a l’objectiu, atenent que la proposta –reparament històric a banda– se sustenta en models més eficients per tal d’atendre noves necessitats. Ara bé, com que el govern, en la seva aplicada obsessió per l’obediència, gosa alçar-la poc, la veu contra Madrid, per tanta llibertat robada per un dels jutges estel·lars de la judicatura espanyola, faria santament de llegir Eugeni Xammar si no vol picar-se els dits en aquest tema tan insignificant del canvi d’hora: “El govern de la Generalitat va gosar introduir l’horari d’estiu sense dir res a Madrid. El govern de la República es va prendre molt malament aquest modest acte d’autonomia i, per segona vegada, el poder autònom de Catalunya hagué d’acotar el cap davant del poder central. La primera vegada que el govern català inclinà el cap fins a tocar terra –continua Xammar– fou el 14 d’abril del 1931, quan Companys, primer, proclamà la República; i Macià, després, la República catalana. Al cap de tres dies, de les dues repúbliques proclamades aquell dimarts, ja només n’existia una, la República espanyola”. A veure ara què farem!