Un nou Vallverdú

Des que l’any 1983, Josep Vallverdú, sempre tan discret amb la seva privacitat i la seva intimitat, s’estrenava en la literatura del jo amb Indíbil i la boira, en prosa, i, el 2009, amb De signe cranc, en poesia, ja no l’ha deixada, aquesta subjectivitat del subjecte. I aquest juliol, amb motiu dels seus 95 anys, Pagès editors ha donat a l’estampa A ull nu, un nou poemari amb pròleg de Joan Martí Castell, primer rector de la URV, i, en tant que autoritat filològica, va ser president de la Filològica de l’IEC, el qual, fent citació de l’enyorat Guillem Viladot, diu que, en Vallverdú, “hi habita una ànima poètica inconfusible”. Certament. Tota la seva poètica del jo s’ha de llegir en continuïtat cronològica: després de De signe cranc, Argila, el llibre del dol; després, Ronda de boires i fins a A ull nu. De moment. Unes experiències transformades en poesia que a l’autor no li són unes vivències de tant en tant, sinó una convivència contínua.

Una poesia, aquesta, bastida de realitats i descriptiva d’experiències, seguint Rilke, segons el qual “la poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències”. Amb uns versos molt calculats per parlar l’escriptor de l’home, i, novament, component aquest seu jo a còpia d’atenuar-lo; sempre en un to amablement distanciat i volgudament aferrat a una poètica ordenada. Grècia o la mar, de l’Egea d’Homer a la Mediterrània dels “sense nom mísers nàufrags d’avui”, referents d’un jo que en cada nou llibre, en aquest seu viatge interior, hi ha també sempre un viatge de país, en aquest seu voler ser fill de la història que ens ha fet i que hem fet. I és en aquesta arquitectura quan Vallverdú recorre a la ironia, de la qual és tan mestre, quan s’adona que ens posem massa severs. Totes aquestes seves experiències, les que l’autor transforma en art, no li són una vivència de tant en tant, sinó una convivència contínua. Per això és que el Vallverdú arquitecte del vers assoleix els cims més alts de la seva poesia quan el seu jo s’obre a les experiències personals de les quals se’n deriven els sentiments més pregons. Però sempre a partir de la capacitat analítica de la raó. Poemes d’una arquitectura molt sòlida amb el llenguatge que a Vallverdú li sabem molt seu: delicat, segur i contundent. Un llibre que s’ha de llegir a ull nu!