Governar és dirigir

L’essencial de la democràcia és que el ciutadà, amb el vot, pot canviar l’aritmètica parlamentària o els governs locals, la qual cosa vol dir que molta d’aquella gent que desconfia dels polítics, com si fossin escollits a dit, no té present que els vots que té dipositats cada càrrec electe li atorguen la confiança, si és majoritària, per governar; conscient que si la seva gestió desplau, en propers comicis pot quedar relegat a l’oposició a fer feina de control; perquè les institucions públiques són responsabilitat tant dels equips de govern com dels grups de l’oposició. I aquesta és la grandesa de la democràcia: la responsabilitat que tenim els ciutadans del nostre dret d’escollir. Ara bé, cal que aquesta responsabilitat confiada no ens eximeixi de la nostra, de responsabilitat, com a ciutadans amb drets i amb deures. La comoditat de pensar en el “ja m’ho faran” diu molt poc d’un ciutadà a qui se li confia el dret d’escollir aquells que l’han de governar. La col·laboració entre uns i altres ens l’hem d’obligar per millorar la qualitat de vida i de serveis que legislatura rere legislatura s’ha anat aconseguint. Però també n’hi ha, d’involució en política i en la seva gestió; i n’hi ha per promeses electorals incomplertes o perquè la responsabilitat depassa les capacitats d’aquells a qui s’havien confiat. Perquè no tothom serveix per a la política. Com no tothom serveix per a l’ensenyament, per a la sanitat o per apagar focs. ¿O no és una involució que la promesa d’aplicació d’una política progressista porti la instauració de la misèria?

La bondat és un valor que defenso i defensaré sempre, en política. Però no n’hi ha prou. Aristòtil el vol intel·ligent i culte, el governant. I Maquiavel diu que a més a més ha de ser astut i orgullós. I és que en un món tan terriblement competitiu, governar demana una sòlida formació, perquè qui governa és el garant de portar el seu poble, ciutat o país –sense falses promeses– cap al progrés i cap al benestar. Governar és dirigir, sí; però també és mantenir, en l’accepció de donar els mitjans necessaris. Per això la primera reacció que acostuma a suscitar la crisi d’una fe és l’escepticisme. Sobretot si el votant arriba a qualificar un balanç de legislatura de fracàs triomfal. Per un cúmul d’incompliments? Podria ser.