Temps fràgil

Entre pensions i refinançament, índexs d’atur, òrgans judicials polititzats, deteriorament de la qualitat democràtica o desconfiança en la classe política, en plena campanya per a les eleccions a Andalusia el tema de debat és Catalunya. I doncs? Pel fet de demanar diàleg per poder posar les urnes per exercir el dret democràtic de votar, l’Estat ha comès, respecte les institucions i els alts responsables polítics d’aquest nostre país, abús de poder: ha mobilitzat els seus aparells i les seves clavegueres, i ho ha fet, sobretot, per intervenir en la seva opinió pública. Però, a més a més, aquest seu catàleg d’actuacions es completa amb l’administració de filtracions, dossiers, difamacions, intoxicacions i pors presentat en mitjans que li fan d’altaveu, i en aquestes seves campanyes electorals s’ataquen uns als altres “per Catalunya”: perquè ens amenaçaven amb el no votareu en nom de la Constitució, segons la seva interpretació, i vam votar. Però la llei, per ells gestionada, no permet humiliacions. I és llavors quan ens preguntem a instàncies de qui, la Justícia, fa viure presó i exili al Govern i al Parlament? Doncs a instàncies del Gobierno de la nación. I amb quina raó, si un imputat és, en dret penal, aquella persona a la qual se li atribueix participació en un delicte? ¿de quin delicte es tracten les imputacions dels polítics catalans, de servir-se de la democràcia, potser? És la democràcia el que fa por al nostre adversari polític? Sí. A Espanya li fan por les majories que poden decidir allò de què no vol sentir a parlar. Però no hi ha acords sense diàleg. Ni entesa, sense comprensió.

Deia molt finament Rafael Argullol que el principi de tots els dimonis d’Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració. És a dir, a la cultura. Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició il·lustrada. Per això és que no en volen parlar, de referèndum, perquè el que tenen, en aquest temps transitiu i fràgil, és por. Tenen por a dreta i a esquerra. I del que tenen por és del sí. Perquè el sí els obligaria a una altra arquitectura d’Estat i els empobriria. I la pobresa és excloent. I nosaltres, mentrestant, aquí, superats per la circumstància, desconfiats els uns dels altres, estem instal·lats en el desconcert.

Un panorama ben desolador.