Drets nacionals

A Catalunya vivim una triple oficialitat lingüística: català, occità i castellà. I una nació és un espai de comunicació. Però en l’àmbit dels Països Catalans, la nació no existeix. Divendres passat al País Valencià no van poder veure Estiu 1993, que emetia TV3, perquè segurament era un contingut sense drets per ser emès per internet. “Illencs, catalans i valencians continuem privats del dret de compartir l’espai comunicatiu” deia un twitt de @ferranda_marti. Si és cert que el català va guanyant presència en espais comunicatius, no ho és menys, de cert, que els parlants de l’àrea lingüística catalana, si bé l’entenen en gairebé més d’un 90% –un 97,4 al Principat i un 98,5 a la Franja, un 96% a Andorra, un 93’,1% a les Illes, un 81,6% al País Valencià, un 90,1% a l’Alguer i un 65,3 a la Catalunya Nord–, a l’hora d’usar-lo, els percentatges baixen gairebé un 30%, segons el llibre Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. I entre els autòctons, encara en trobem més d’un que culpa la seva poca o nul·la competència lingüística a aquella escola obligada al castellà. I la consciència lingüística i l’ambició?

Una llengua és una eina de comunicació, certament, però també és patrimoni, i quan una llengua com la catalana viu l’hegemonia d’altres, com el castellà, el francès i l’italià, llavors ha d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència de servir-se’n, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Per això és que els mitjans hi juguen un paper tan destacadament important, en l’aprenentatge d’una llengua. Però encara hem de pedalar fort per normalitzar-ne l’ús. Encara hem d’aplicar polítiques valentes que serveixin perquè el català que es parla deixi de ser una llengua residual, i perquè un editorial d’un dels números de la revista Els Marges no hagi de tornar a alertar que “el català es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”. De minorització incessant, en definitiva. Alhora que denuncia “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”. O la traducció al català, en format digital, de diaris en espanyol, com el que es diu d’Avantguarda!