Maldem per la normalitat

Arran del traspàs d’Aina Moll, filòloga i primera directora general de política lingüística, el vicepresident i portaveu d’Òmnium deia, literalment, a través de les xarxes: “el català és una llengua normalitzada i cohesionada arreu dels Països Catalans gràcies a persones com Aina Moll”. Doncs no, desgraciadament, el català és lluny de ser una llengua amb plena normalitat d’ús. Una llengua normalitzada té, d’aquells que la tenen com a pròpia, consciència per defensar-la i competència per servir-se’n. Consciència per defensar-la perquè en el món tan global que ens ha tocat de viure, les comunitats monolingües s’acaben. Fa només cent anys, els PPCC n’érem, de monolingües. Fa un segle llarg que no havíem patit, encara, una guerra de resultes de la qual van imposar-ne el coneixement d’una altra, de llengua, amb la voluntat de substituir aquella que era la d’ús de tothom tothora. Però no se’n van sortir. Avui, les circumstàncies ni són de monolingüisme resistent ni de bilingüisme actiu català-castellà. Avui, a Catalunya, pel nombre de parlants, hi ha més de tres centres llengües que caldria preservar per obligada convivència i per articular la diversitat.

El model seria el català com a llengua comuna i totes les possibilitats de treballar amb aquestes altres llengües majoritàries. ¿Però per què es planteja que en un futur Estat el castellà també ha de ser llengua oficial? Si s’oficialitzés el castellà –i només cal tenir visió històrica–, aquesta realitat portaria a la substitució del català, que ja viu l’hegemonia del castellà per raons de classe, de prepotència administrativa i de mercat, tal i com assenyalava Joan Fuster. No podem relegar ningú per qüestió de llengua, mai, perquè Europa és plena d’exemples que, si negues identitats, les terceres generacions reaccionen.

Ens hem de voler poliglots, i hem de voler Catalunya com un Estat on s’apliquin les mesures perquè tot funcioni en català. Que els catalanoparlants no siguem els que tinguem restriccions; però a qui en pateixi, hem de garantir-li tots els mitjans de traduccions. El que ha de quedar clar és que la llengua d’aquest país és el català i, a l’Aran, l’occità. Per a la resta, de llengües, en nombre important de parlants, el mateix tractament. I sense cap oficialitat. La catalana, llengua preferent.