Dia de la poesia

En haver fet el tomb de l’any, que sembla reblat al moviment circular, torna, perenne, la primavera. I cada any arriba en vers, perquè el dia d’estrena el món sencer s’amara de poesia, una arquitectura que no és cosa de sentiments –deia Rilke–, sinó d’experiències. Primer, la vivència; després, les sensacions i les emocions per poder-la descriure: de la recerca empírica, doncs, al llenguatge de les emocions: “La veritat és la punyent resposta / que ve de terra, no de vells records”, perquè “si no tinguéssim miralls retrobaríem l’ànima” diu Josep Vallverdú. I passa semblantment que “la llum és la llum, vingui d’on vingui la claror” resa a Menorà l’enyorat Guillem Viladot, un vers que resol el bell aforisme de Goethe: “cada bri fa la seva ombra”. Poetes que, com Vinyoli, no escriuen ni per ambició ni pel tremp dels encants als escenaris, sinó per a l’home entre molts: “el mar és ple, però jo em passo els dies / omplint-lo de mirada”, un vers que ens evoca el de Paul Valéry, “la mer toujours recommencée”, tan celebrat! Però també escriu, el poeta, per al cor secret dels amants quan diu que “algú va enamorar-se del que jo tenia / i va ser correspost”. “I que el teu sempre ens empari, no m’abandonis mai”, de Pere Rovira, “i al març / els comiats d’amor en rústics bars / a sol colgant, entre besars humits”. Sempre Foix per companyia “i enmig d’orats i savis, raonar”, amb el “gosa poder ser fort, i no t’aturis” de Gabriel Ferrater.

Però enguany, el dia de la poesia ens arriba amb veu de dona, la de Rosa Fabregat, un esperit del Renaixement perquè en ella hi conviuen, en perfecte equilibri, art i ciència, i és que en la seva vida s’hi emmiralla tanta ciència i tant d’art com en la seva literatura. “Música de l’ànima, teixida de paraules” és tal i com l’autora defineix la poesia en el poema que avui serà llegit, al meu poble, entre molts altres, en les moltes llengües que ja hi conviuen. Rosa Fabregat sap esdevenir el que és, perquè en tot el conjunt d’obra hi trobem veritats fondes que necessitàvem saber i que ella ens ofereix clavades amb la paraula exacta, precisa. Una poesia plena de sentiment, però sense sentimentalisme. Un llenguatge simbòlic del tot agafat en el paisatge. Un bregar amb les paraules i amb el viure, la poesia de Rosa Fabregat. Tan nostra!