Per guardar-ne memòria

Joan Vinyoli es preguntava, en vers, “què significa, en veritat, tenir records?” I Rilke deia que la poesia –la literatura– no és cosa de sentiments, sinó d’experiències. Responent Vinyoli i com a exemple de l’afirmació de Rilke, Teresa Ibars dóna a l’estampa Atles de l’oblit, una crònica, entesa en el sentit d’allò que es conta sobre les persones i les coses, dels anys d’infantesa i joventut a la terra dels seus, al Baix Segre, a Aitona. El seu poble. Un relat, presentat en arquitectura capitular, que dedica “als qui saben que recordar és existir”. I per existir necessitem el reconeixement dels altres. És la diferència entre ésser i viure. El verb ésser el compartim amb tota matèria. Viure és compartit pels éssers vius, però el verb existir és exclusivament humà. Només existim si saben de nosaltres; és l’exemple del protagonista de L’home invisible de Ralph Ellison quan diu: “no existeixo perquè tothom refusa de veure’m”. Atles de l’oblit fa present un passat amb la voluntat de guardar-ne memòria, d’aquella manera de viure a casa, padrins, pares i néts, la vida de pagès viscuda amb una climatologia tan dura a l’hivern -amb boira gebradora i llargues nits de fosca- com cruel a l’estiu, dominada per un sol de justícia. Impietós. Un clima que ha fet un paisatge dur, que l’aigua ha fet ric i que el progrés ha embellit.

Sense correlats objectius entre el jo de l’autora i el nosaltres que són els seus, l’Atles va passant de la geografia física a la humana; dels costums i de les maneres de fer, de viure i de compartir, als sentiments més pregons amb què són descrits aquells records d’adolescència en un paisatge canviant i amb la vida que es deixa descobrir en totes les seves manifestacions: de placidesa i benestar i de dolor i crueltat. I llavors, quan encara tot és nou i tot sorprèn, la mort també es mostra per aprendre a encaixar el mai més. Dolor de dol. Però la vida no s’atura i el boom de la fruita porta el progrés i “el despertar”. Amb la sensibilitat de mantenir viu el lèxic, Atles de l’oblit lluita perquè l’alzheimer no sigui dipositari únic de la memòria del pare. Una vida confessada d’on “volo cada cop que tinc necessitat de mare i de record”. “Producte d’uns fets incrustats en el centre del nostre vocabulari íntim i mai expressat”. Deliciós.