Castell del Remei

En haver fet el tomb de l’any torna, perenne, l’Aplec del Castell del Remei. I en aquesta nostra cultura, els aplecs són trobades festives en ocasió d’alguna romeria a una ermita o en ocasió de celebracions de caràcter popular –en el sentit que apleguen gent–, que és la voluntat de la programació, cada any més ambiciosa, que ens presenta l’Aplec del Castell, la primera voluntat del qual és, però, de fer-la reviure, aquesta finca que ha estat enclavament estratègic a la plana d’Urgell i que avui acull el celler més antic del país, a més a més del Castell de finals del XIX i del santuari, en plena natura de vinyes, d’arbredes i de llacs. Però si per alguna cosa excel·leix, el Castell del Remei, és per haver estat la colònia agrícola més important de l’època. I avui, en aquest nou segle, la modernitat fa que el nou i el vell convisquin i siguin motiu d’atracció per a un públic familiar que, distint i distant, amb motiu de l’Aplec, aquest diumenge, hi trobarà automodelisme i aeromodelisme, vehicles històrics i passejades de carruatges de cavalls al costat d’obra exposada de Picasso, Dalí, Miró, Warhol, Chagall, Braque o Barceló, que permet, i que vol ser, una mirada al segle XX. Però no només.

L’Aplec del Castell programa altres llenguatges a més a més del de les arts plàstiques i visuals, com la fotografia, que també hi té espai. O l’escultura. I és que la literatura, presentada en forma de poesia, s’hi fa present amb el 3r Tast, l’Aplec literari, que estrena poemes referits a algun espai de la finca –enguany al Passeig de les senyoretes–llegits pels seus propis autors: Vallverdú, Rosa Fabregat, Àlex Susanna, Sala-Valldaura, Eduard Sanahuja, Eduard Batlle, Enric Boluda, Josep Borrell, Xavier Macià, Joan Rovira, Jaume Suau, Àngels Marzo i Anton Not, Donant-los a l’estampa amb l’objectiu d’apostar per la perdurabilitat contra l’efímer. Però tanta grandesa d’art no pot no estar acompanyada de bon aperitius o de food trucks; de country i de swing; d’inflables, firetes, jocs infantils i missa cantada. Tot molt noucentista. Tant, que fins i tot es convida a assistir-hi vestits de blanc, per fer més versemblant l’ambient de començament del XX. No pas per enyorança de temps passats, sinó per recrear un temps d’un país. La història que ens ha fet i que hem fet.