Va de revetlla

I la nit se’ns emporta –en haver fet un altre tomb de l’any, que sembla reblat al moviment circular– quan la revetlla obre la porta a viure el carrer, a sopars al jardí i a esmorzars reposats amb diari. La primavera ens ha portat temps de contrastos, per bé que ara el sol ja es fa notar amb una força, encara però, tranquil·la. Sant Joan torna, doncs, amb aquella nit tan esperada i amb aquell no sé què tan especial: de foc, de família i d’amics amb taula compartida, de sopar, de coques i de cava fred. Una nit carregada de promeses, perquè comença el període de l’any que es preveu més lliure i més intens. S’obren grans expectatives: sobretaules llargues, relaxament d’horaris, canvi de rutines, anades i vingudes, llargues passejades, bicis, exposicions pel món, nits de piscina..., i, sobretot, vida de mar. I de vela. I ens agrada –a mi, m’agrada– de començar l’estiu al mateix lloc i amb la mateixa gent. Com els agradava als Reig i als Balart, les dues famílies protagonistes de L’estiu que comença de Sílvia Soler. Dues famílies amigues per l’amistat de les mares, que feien revetlla cada any al jardí amb una taula bellament parada sota un magnolier fins que un vespre, revetlla de Sant Joan, se les va emportar totes dues, les mares amigues. Les naturals alteracions que la vida ens depara: la tragèdia que es presenta en qualsevol moment i que no respecta data assenyalada. La literatura que copia del natural. Però la literatura feliç no té història, deia Gide. La vida, potser tampoc. I realitat i ficció ens ensenyen a haver de reviure aquells que se’ns han fet immortals absents. La mar ens n’ofereix una bona metàfora, de la vida. La veiem en calma, plana com un mirall, tan plana que sembla impossible que aquella aigua es pugui alterar. Però la tempesta arrenca a l’horitzó mentre nosaltres encara en gaudim la placidesa, d’aquella quietud. “Extensió d’aigua oberta i alhora inaccessible, òbvia i enigmàtica, benèvola i amenaçadora, com ho era la vida, com sempre ho acaba essent tot” diu Xècspir a Sobre la terra impura. I potser perquè tot té valor per oposició és que hem après, també, a encaixar la mort com una mena de pietosa mecànica social, tot i que algunes despunten en la nostra emotivitat. Un luxe popular, la vida. Però, malgrat tots els malgrats, brindem-la!