Sobre la terra impura

‘Bearn’, la gran novel·la de Mallorca de Llorenç Villalonga, representa la identificació entre nissaga i espai. Assentada damunt d’un complex tramat de relacions ambivalents en termes oposats, identifica una ficció apassionant sobre un tema amb una gran tradició al darrera: l’ensorrada ineluctable d’un llinatge. Qui l’hagi llegida, hauria de llegir –com Bearn, que hi és com a referent– Sobre la terra impura, la nova gran novel·la mallorquina de Melcior Comes més que reconeguda per jurats, crítica i lectors si ens atenem a les quatre d’edicions encara no en un any, i als premis: el de la Crítica Serra d’Or, el Núvol, el Crexells de l’Ateneu barcelonès i Finalista del d’Òmnium a la millor novel·la.

Un escriptor en crisi que fa de narrador a través del seu Jo i que es va conformant als nostres ulls a partir de les mirades que la resta de personatges hi projecten, rep l’encàrrec de redactar les memòries d’una difunta dama de l’escena catalana que ha deixat uns dietaris inèdits. Casualment, resulta ser la mare del seu gran amic de petits, un dels fills de l’imperi de calçat Belper. A mesura que torna a Mallorca i va entrant en la família –“no som una família, som una història”, diu el pare–, és quan anirà descobrint els secrets d’aquesta nissaga, vinculada al franquisme tant com amaga fets convulsos durant la Transició. Amb una arquitectura que podria semblar de tall clàssic, per les cinc parts que segueixen cronològicament la vida del protagonista, serà a partir de la tercera quan es comencen a barrejar plans temporals en dues dimensions. L’encert i la gràcia de la novel·la, però, més enllà dels recursos metaliteraris, és la veu narrativa. Novel·la de novel·les, amb un humor negre intel·ligent i seductor, amb el Philip Roth de Pastoral americana que ressona, la trama només és el pretext per elaborar un retrat de les relacions paternofials –el determinisme: l’estigma d’haver nascut en el si d’una determinada família i l’efecte que produeix– i el triomf de l’amistat. D’aquí el títol, que l’autor manlleva del Pi de Formentor: “Arbre, mon cor t’enveja! Sobre la terra impura,/com a penyora santa duré jo el teu record./Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura/ i alimentar-se i viure del cel i de llum pura./ Oh vida, oh noble sort!” Novel·lassa de referència!