Llibertat robada

Amb motiu dels 20 anys del traspàs del tan enyorat Guillem Viladot, l’editorial Fonoll ha donat a l’estampa una nova edició de La Cendra, la que en podríem dir la primera novel·la de l’autor com un tot convencional, si tenim present que fins aleshores l’obra d’en Guillem havia estat més aviat narració curta. En forma de dietari, la Filo, un Jo adolescent que és el personatge creat per l’autor a partir de si mateix per donar més literaturietat a l’obra, va explicant les pròpies tendres vivències poc abans de 1936 i fins poc després de 1939: l’etapa de la revolució, la guerra i la postguerra. La descoberta més íntima del desig i l’esclat vital d’una delicada adolescent queden mutilades per la moral de la victòria: la de la castració. Alienació interior. En una arquitectura de capítols breus, talment entrades de dietari personal, el Jo narratiu se’ns presenta en els seus monòlegs interiors ple d’ingenuïtat i de senzillesa, per raó de l’etapa vital, és cert, però no ho és menys, de cert, que aquesta senzillesa i aquesta ingenuïtat fan més profunda, encara, la dimensió tràgica d’aquella realitat.

L’edició primera, d’aquest llibre, de l’any 1972, va patir censura. Les altres dues, de 1980 i de 1987 van ser editades segons l’original d’autor i els criteris editorials. Els talls del censor fan desaparèixer del text allò que pogués donar una imatge grotesca de l’Església d’aquell moment, que, amb la moral que imposava, la culpa i la por ocupaven espais de prioritat. Una vida feta de contrastos i ràbies massa vegades insatisfeta, la de la protagonista; però, que, finalment, viu la llibertat que torna. “Sento una dolça humitat a les ninetes. Sento que torna la veu a fer-se, dins meu, més forta. Esclata: soc lliure! Ha arribat tota la llibertat. Tota una victòria riquíssima em banya el cos i l’ànima. Lliure! Jo, que ho era de naixença; jo, que ho havia deixat de ser per raó d’una altra victòria...”. I si en el moment que ara ens toca de viure, socialment i política, hi ha una obra de Guillem Viladot que fa de bon llegir és, justament, aquesta, per com, quaranta set després d’haver estat escrita, la hi tornem a tenir, la llibertat, de robada. I ho vivim aquells que no la vam viure, aquella, de “victòria”. Sortosament. Avui, però, sorprenentment. Transició sense ruptura.