Objectes de companyia

Amb motiu dels 20 anys del traspàs de Guillem Viladot, Agramunt i Lleida, sobretot, però també Barcelona, enguany i encara l’any vinent –Àlex Susanna ho espera–, s’han bolcat a mantenir viva la memòria de l’enyorat Guillem, per fer reviure tot el seu conjunt d’obra. La d’aquell Viladot que amb veu de Carles diu que “tot aquell que posa tossut en sol llenguatge no és pas per defensar-lo, sinó per amagar els altres que ignora”. Aquell Viladot que des de la seva Riella deia que si treballava una poètica pròpia alimentada de les deixalles del discurs literari ho feia en solitari, ignorant les modes. Un discurs, aquest seu, que no naixia de la necessitat d’estar en sintonia amb les preferències o amb els gustos forans, sinó que emanava d’un conflicte del subjecte, del seu JO d’autor, amb el poder establert.

Viladot feia notar que sentia una discrepància instintiva davant el poder: una necessitat d’amotinar-se davant “el sobirà”, com a representant d’un sistema que endogalava la persona. Aquest seu no era un sentiment ni social ni polític, sinó la necessitat de desempallegar-se, en tant que subjecte, d’unes limitacions que procedien del que ell en deia “el sobirà”, com a representant genuí del poder que gravitava damunt una arma anorreant: la llengua, el llenguatge de l’alfabet, ja fos oral o escrit. “Si volia alliberar-me del poder –deia– i ser jo en tant que individu lliure, calia redimir-me de l’ordre alfabètic”. I fou així com, cap a final dels anys 50, per voluntat de revolta i per instint d’investigació, inicia, en solitari, un seguit d’experiències amb objectes trobats, que són experiències de desintegració del llenguatge i dels jocs alfabètics: i és d’aquesta creació objectual que, sota l’estela de Marcel Duchamp, anava omplint els espais dels immobles del que seria la Casa de la poesia visual, i que “ordenava amb criteris de sensibilitat, sense títols ni cronologies, seguint el precepte que “el nom no fa la cosa i el concepte mata l’essència”; i d’aquesta poesia objectual és que en sortiria, de Tabelaria Edicions, l’any 2005, el llibre catàleg el títol del qual, delicat, he manllevat per a aquest escrit. Un llibre que amb el mateix Guillem i el Dr. Joaquim Molas vam treballar durant tres anys llargs. Els dimecres d’Agramunt. Inoblidables.