Des de l'exili

Enguany fa 80 anys de la caiguda del font republicà i de l’ocupació franquista dels darrers reductes republicans. 80 anys de l’inici del camí de l’exili. D’aquella tragèdia que Rovira i Virgili va descriure tan gràficament i metafòrica: “cada carro és una família que se’n va; i cada filera de carros, un poble que es buida”. Fins i tot en les grans ciutats de tot l’Estat, allà on el compromís amb els ideals republicans havia estat més intens, sembla ser que els exiliats no van representar més d’un 20% de la població, però aquest percentatge corresponia a les elits intel·lectuals, artístiques i científiques de les respectives comunitats. Raó per qual és que Josep Fontana deia que l’èxode republicà va significar la pèrdua d’un capital humà de valor incalculable, que condicionaria la resistència de tot l’Estat a la repressió franquista. La platja d’Argelers, al Rosselló, es va convertir en el primer camp de concentració per als refugiats republicans. Per això no és gens estranys, doncs, que fos en aquest tràngol de l’exili, amb una Catalunya ocupada pels franquistes, que Carles Riba, de qui Fabra deia “quin escriptor tan admirable!” –com ell, com Fabra, i molts d’altres– es lliurés, amb les seves Elegies de Bierville, tal com deia Ferraté i citava Murgades, “a contar-nos una única història: la del despullament metafísic de l’home, la de la seva transcendència”. Poètica d’exili, que vol dir que “en aquesta situació individual i col·lectiva extremes, l’home aconsegueix, per mitjà de la poesia, deixar de percebre’s com a persona aïllada i passa a fer-ho com a exponent de tota l’espècie, en el seu intent de reconciliar-se i de reconciliar-s’hi, d’explicar-se i de fer-los intel·ligibles, els versos. Explicant-se a si mateix”. I és que no hi ha lloc per a l’anècdota, en aquesta poesia, ni per a cap referent objectiu immediat si no és expressat a manera de símbol. La novena, d’aquestes Elegies, la més política, és dedicada a Fabra. ¿A Fabra? Segurament perquè com va dir JV Foix “un dels més francs elogis que mereixerà Pompeu Fabra serà precisament aquest: haver realitzat ‘una política’ sense moure’s del terreny literari”. Dilluns feia cent anys de la primera de les Converses Filològiques a ‘La Publicitat’: ‘Per la puresa de la llengua’. Per redreçar-la!