Un dels meus

Un 12 de febrer de 1989 moria Thomas Bernhard, però la notícia no es va saber –fidel a la seva discreció– fins que el dia 16, en la més gran de les intimitats, va ser enterrat al cementiri de Grinzing, a Viena. Artista de l’exageració, mestre del no res, monòman incorregible, sentimental, elegant de formes, sensible, alegre, romàntic, satíric, desconfiat o contradictori serien molts dels adjectius amb què, André Müller, el gran mestre de l’entrevista literària, diria que se l’ha qualificat. Per bé que, per fer-te teu l’escriptor, cal, en aquest seu cas, llegir tot el seu conjunt d’obra. Tot. I no només la imprescindible pentalogia autobiogràfica: L’origen, El soterrani, L’alè, El fred i Un nen, per bé que és de l’home que n’emana l’escriptor, tal com deia Pascal –i cita Louis Huguet– a propòsit de Montaigne, que quan comptava trobar-se amb l’escriptor, havia ensopegat amb un home; amb tot el reconeixement i respecte que Bernhard li donava, a la persona. Per això a El malaguanyat escriu: “Tota persona és un ésser humà únic i, realment, considerada en si mateixa, la més gran de les obres d’art de tots els temps.” Aquest és l’home. Com a escriptor les seves obres de teatre són monòlegs; les seves històries, fragments de novel·les; les seves novel·les, llargs relats. I tot el conjunt d’obra, fragments, no d’una confessió, sinó d’una rebel·lió. Una veu pròpia, commovedora, tan penetrant com convincent. Procliu als comentaris feridors i a les anècdotes entendridores de tan doloroses, la seva prosa és molt més que un elegant exercici d’estil, és una veu que se sent cada vegada que obrim text i que, inconfusible, ha estat la mateixa del començament i fins al final de tota la seva producció. Ofensiu i insultant, provocador i desmesurat, Thomas Bernhard és una de les autoritats sinceres més inqüestionables de l’Europa del XX.

D’ell, n’hem après la subordinació sintàctica com una arquitectura que es construeix cada dia, i de viure segons l’ideal de Gracián. La seva veu en català és, sobretot, Clara Formosa Plans. També el professor Josep Murgades. D’ells, en coneixem les indomables individualitats extremes de Bernhard, que no suporten d’estar sotmeses a l’estultícia social. Tanta! Com d’Ungar o de Kristof, de Bernhard no en sabria pas prescindir. Refugis!