Taula de negociació

Dilluns al matí, finalment, sabíem qui participaria per part catalana a la taula de diàleg amb el govern de l’Estat. Havia de ser –perquè així hauria d’haver estat– una negociació entre governs, però ja fa temps llarg que en aquest país ens costa d’endevinar ben bé qui ens governa. Ja no sabem distingir entre càrrecs electes, que són els únics que representen la sobirania popular, els partits i, ai las, les entitats independentistes. En les democràcies sòlides i assentades, la política institucional només la fan els càrrecs electes. I prou. Però aquí, en nom del procés,

ho barregem una mica tot, potser perquè estem en campanya permanent, amb l’agreujant que les dues formacions de govern es recelen i es malfien cada dia més. Ho volen dissimular, però és del tot impossible. Es recelen tant, que uns i altres se’ns van justificant, als electors, dient-nos que aquests estira

i

arronsa passades les eleccions han de minorar. A JuntsxCat i al PDECAT, acostumada Convergència a ser la primera força catalana a Madrid, sembla que els costi d’acceptar que aquesta legislatura és d’ERC, el grup parlamentari amb més diputats al Congrés, la qual cosa fa que sigui a aquest grup majoritari a qui el govern Sánchez s’adreci en primer terme. I és ERC qui diu que assumeix en solitari el risc de la negociació, però que comparteix amb JuntsxCat que sigui una taula de govern a govern. El plantejament era correcte. Aquí cadascú vetlla, però, pels seus interessos. Els d’allà necessiten aprovar pressupostos i el ministre Castells ja va dir que, en nom de la Constitució, la unitat d’Espanya és indissoluble. Els d’aquí també les necessiten guanyar, les eleccions. I és clar, com que la independència no té d’ideologia, legítimament cadascú lluita des de les seves trinxeres per al govern de la Generalitat. Ben legítim quan el ciutadà s’ha adonat que la unitat ja no és ni dins del mateix univers postconvergent. Ahir vam viure el primer round del combat de la negociació Catalunya-Espanya. Que serà llarg, ho sabem. Que nosaltres volem excarceració, retorn i referèndum d’autodeterminació, també. Madrid, ahir, ja ho va evidenciar, no es mourà d’oferir més generositat per a més autogovern. Per part nostra, el que no ha de ser aquesta negociació és una taula de rendició. Mai, sobretot!