CAFÈ DELS OMESOS
Veure l'horitzó
Estem sota marges de control, deia dilluns el ministre Illa. Per a uns es mereixia un aplaudiment; per a d’altres, el retret que mentia. I cada dia que passa, tant a nivell nacional com internacional, compta més el soroll que la música. Per a ningú no ha estat ni és gens fàcil de gestionar la crisi d’aquesta pandèmia planetària, ni haver de viure confinats. Ja fa massa temps que dura la percepció que la política, més que no pas fer possibles les necessitats, es dedica a treballar realitats altres que no pas aquelles que el ciutadà considera de rabiosa necessitat. I no ho comparteixo gens ni mica, si això és dit de manera tan lleugera. És cert, altrament, que allò que per a uns és d’urgència imperiosa, com ara contraprestacions d’atur, posem per cas, d’altres ho ignoraran; i la seva, d’imperiosa necessitat, serà, també posem per cas, com arribar a final de mes, sobretot ara que se’ns haurà acabat del tot aquell estat del benestar de què fèiem tanta gala abans de la crisi del 2007. Amb la Covid-19 i el confinament, l’angoixa s’ha fet senyora de la gestió de les economies particulars i col·lectives; però si bé és cert que la política l’ha d’atendre, la immediatesa de la majoria, no ho és menys, de cert, que el sector públic no ho pot salvar tot. Hi ha d’haver complicitats entre sector públic i privat. Amb els nostres impostos es va salvar la banca. I ara, doncs? Reconduïm actituds: fer política instal·lats en la crispació dels uns amb els altres i els ciutadans amb els seus dirigents és una manera de fer que s’hauria d’acabar. Estem davant d’un canvi profund. Les nostres, són societats de comunicació més que no pas de producció. Més globals que nacionals. I davant d’una pandèmia que ens depassa i que demana Hilfskonstructionen, és a dir, muntatges d’emergència, per què no fem semblantment que els que ens adonem que se’n saben sortir millor? No. Aquí, cadascú, a la seva; però, això sí, que ens injectin capital i que ens salvin de la consegüent ensulsiada. I aquesta manera de fer i d’actuar, a l’Europa luterana li comença a cansar. Diria que ara més que mai hem de servir-nos, tothom i cadascú des de les seves responsabilitats i àmbits, de generoses complicitats per sortir de l’ofec i no deixar de veure horitzó. Que sempre hi és, però que mai no s’hi arriba.