CAFÈ DELS OMESOS
Pujol, 90 anys
“Represento milions de francesos que mereixen un respecte. L’autoritat i la força s’han de guanyar cada dia i de vegades es troba en els detalls”, deia el president Mitterrand. Jordi Pujol en va representar durant vint-i-tres anys, també milions, de catalans, i mantenir-se al poder gairebé un quart de segle, legislatura rere legislatura, volia dir que connectava bé amb el seu electorat i que era capaç d’inspirar prou confiança entre sectors diversos, de vegades, potser, fins i tot, distints i distants. Dimarts vinent, el president Pujol en fa 90. Noranta anys són molts. Bons, si es poden viure bé. Prou, com per fer-ne balanç, de vida. I, també en el seu cas, d’obra. I en pensar aquest article m’ha vingut com em va impressionar el retrat, en format píndola, que del president apareix a Els Mandarins de Rafel Nadal i que tracta –justament– “La posteritat”. En una conversa amb Arturo San Agustín a Palau, l’any 2003, quan li quedaven pocs mesos de mandat, el periodista li diu que no té cap “obra” per ser ensenyada o per ser recordada. Ell li parla d’escoles, hospitals, poliesportius... “De tot això, no es recordarà res”. El president Pujol li ho qüestiona i San Agustín li diu, i en faig citació literal: “Li parlo d’una imatge que resumeixi la seva presidència. D’un símbol per a la història”. ¿I què han fet els altres, perquè se’ls recordi? pregunta el president. El canceller Kohl, la unificació d’Alemanya; Mitterrand, la piràmide del Louvre. Diu l’entrevista que Pujol es deixa caure enrere el respatller de la butaca amb els ulls closos, i que, de cop, amb una agilitat sorprenent, s’incorpora, es mira el periodista directament als ulls i li pregunta: “I Maragall. Quina obra es recordarà de Maragall?” Els Jocs Olímpics fou la resposta. Sembla ser que no eren encara les nou del matí de l’endemà que el president Pujol trucava a Arturo San Agustín i li deia: “Avui no he dormit gaire bé per culpa seva. Potser hauríem d’acabar la conversa”. En un article a l’Avui el 20 de juny de 2001 Carod-Rovira diu: “Aquest Pujol és patrimoni de tothom: el resistent, el conductor de l’autonomia política, l’artífex de l’impuls dels anys 80 i de la il·lusió col·lectiva de fa dues dècades”.
L’acabo jo, aquella conversa: el paisatge del país del 2003 no és el del 1980. Ni el del 2020.