Ens hem de voler Estat

M’ha caigut a les mans la pàgina del diari, que guardava, en què Jordi Duró mostra en el seu espai ‘De fit a fit’ “la refundació d’Europa a dues velocitats”, i la imatge presenta un Mercedes descapotable, últim model, al costat d’un Seat 600. I és que Europa continua deixant endevinar la manca d’unió dels estats que la formen i la poca consistència de les seves institucions, i ho dic sabent-me i volent-me europeista convençuda. Europa s’ha dibuixat com una babilònia d’estats desavinguts: els anglesos, perennement euroescèptics, se’n van. I França i Alemanya no han amagat ni amaguen les motivacions pròpies dels seus posicionaments: uns i altres miren, primer i cadascú, amb les seves íntimes relacions d’amor i odi, per casa seva. Ara ja sí que ningú pot negar que no hi ha projecte polític compartit en l’Europa dels estats, la pandèmia, malgrat. Deia Salvador Espriu a Primera història d’Esther que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, però cadascun d’aquests fragments guarda una engruna d’autèntica llum. Talment el mirall, l’Europa política es troba profundament fragmentada, i cadascun d’aquests estats, sumats, no han estat capaços d’un pla de mesures per a un just equilibri de la balança. ¿I si Europa ens deixés actuar com a nació que som? Si els estats cedissin cada vegada més la sobirania política als centres de poder de l’economia global, perquè realment qui mana és el capital, ¿per què no provem de legitimar la sobirania nacional i que prengui força a nivell internacional? En el context d’un mercat global, ha quedat prou demostrat, i acadèmicament avalat, que la Catalunya econòmica és possible. Si convenim, doncs, que el poder real el té el capital, ¿per què el govern d’Espanya no ens l’ha deixada gestionar, la crisi del coronavirus? La Cancellera Merkel sí que ha permès que cada Land apliqués normés i regles a la seva realitat. Ni en això, no ha estat capaç d’intercedir, per a nosaltres, l’Europa dels pobles. No tenim altra sortida que lluitar-nos la independència, malgrat que l’error més gran dels homes d’estat és de creure que existeix en cada moment una solució a cada problema. Quan hi ha problemes, deia De Gaulle, que durant certs períodes no tenen solució. Durant certs períodes.