Això perilla

Des que Joan Fuster escriu Ara o mai, hi ha dos fenòmens nous per a la situació de la llengua catalana i dos que no han fet més que accentuar-se, però apuntats ja fa més de trenta anys llargs. Els primers, la revolució informàtica i les migracions. Dels altres dos, un és la persistència instintiva de la majoria de catalans de servir-se del castellà quan constaten que l’interlocutor no és catalanoparlant, i fins i tot quan se serveix d’una llengua altra que l’espanyol. L’altre, la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país que no es basi només en la ponderació de les gràcies de la llengua materna en primera instància de l’infant. Els dos primers fenòmens, en una economia de lliure mercat, actuen en benefici de l’statu quo lingüístic, fins al punt de posar en perill la subsistència de llengües que no hi ocupen un espai de privilegi. Es tracta, és clar, d’una dinàmica complexa de resolució a nivell mundial. Ara, el canvi de la llengua pròpia en favor de l’espanyol en situacions informals i la feblesa en la defensa del seu ús en àmbits institucionals reflecteixen les contradiccions en què ens continuem trobant com a societat i a les quals s’aferren els defensors del colonialisme lingüístic espanyol. Però malgrat tots els malgrats, el català aguanta les pressions de la globalització i tots els embats en favor de l’espanyol temorosos que el català vagi aguantant i que es consolidi com a llengua de comunicació i d’integració, de treball i de lleure, en un règim de coexistència comportable amb tot d’altres, de llengües.

És innegable, tanmateix, que la pilota del redreçament lingüístic continua estant en camp propi: si ens mantenim ferms en crear i tenir consciència lingüística, guanyarem en competència, i acabarem amb aquest tan poc rigor ortogràfic vergonyós. I morfosintàctic. Però si no hi persistim, en aquesta consciència, ens pot passar el que deia Fuster l’any 1981: “La insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la seva pròpia dimissió lingüística, i no s’hi val a atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, cosa que fora molt còmoda.” No dimitim del català en favor de l’espanyol per molt que una llengua sigui, sempre, eina de comunicació.