Històries de Josep Pla

Manllevo el títol d’aquest escrit al volum sisè, de Josep Valls, d’una col·lecció de prestigi i amb un nom més que ben trobat, “El caliu de la memòria”, d’Editorial Gavarres. Una feliç síntesi Pla i El caliu de la memòria. Un llibre nou, aquest, però no del tot. No del tot perquè té precedents: Josep Pla, inèdit; Josep Pla, converses a l’Empordà i Pla de conversa, que, com aquestes Històries, aquests títols reportats de Josep Valls són la transcripció de les converses que tenien, perquè en Valls hi treballava, al Motel Empordà, quan un Pla ja necessitat d’assistència i de companyia, el sovinteja. Entre l’habitació 103, la taula 26 i el Mas de Llofriu, és per on transiten els darrers anys d’aquell Pla viatger que no en va fer gairebé mai cap, de viatge sense objecte; d’aquell Josep Pla que deia que “el viatge és el millor remei que existeix per a combatre la malaltia de la proximitat”. Aquestes Històries, que són memòria sense ser memòries, se’ns presenten, seguint l’arquitectura capitular de la col·lecció, en forma de dietari datat i esdevenen un complement deliciós per a tot el conjunt d’Obra completa. L’encert i la gràcia de l’autor és que el té tan sabut, Pla, que és ben bé el seu Jo qui parla. Ell, que és la ploma que arriba més lluny en servir-se de l’expressió popular i en dissimular la sintaxi per tal que la seva prosa, poètica, flueixi, sempre, com la llengua parlada. Però no només. Si l’amenitat és una de les característiques irrenunciables de l’estil de Pla, fet de claredat, precisió, d’economia expressiva i fluïdesa, aquesta transcripció de l’oralitat que ens presenta Valls no pot servir-se’n més bé. I passa semblantment amb l’adjectivació, feta també de precisió, gradació i sorpresa. Aquest és un llibre que respon als tres tipus de lectura: per formació, per informació i per oci. Tan divertit que et provoca tanta riallada com tendresa emotiva. “Aquest és un país que hem d’estimar. Entre altres coses perquè no n’hi ha cap més, no en tenim altre. És el nostre”. I quan li pregunten qui són els herois de la seva vida respon que són els pagesos de terra pobra: “Els autèntics creadors de paisatge són els pagesos. No, no són pas els artistes que pinten les teles. Són els pagesos. Els pagesos que cada any llauren, sembren i recullen”. Colossal!