Diàleg amb l'Estat

Tothom la recorda, la manifestació de la Diada del 2010, la de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Aquella sentència que va commoure la societat catalana perquè atemptava contra la democràcia: allò que els ciutadans validàvem, els magistrats ho qüestionaven; corroborant que si bé és cert que tothom és igual davant la Llei; no ho és menys, de cert, que no tothom ho és davant la Justícia. L’anul·lació del tercer grau als presos polítics n’és una altra mostra. I si els poders de l’Estat ens deien que Catalunya no hi tenia cabuda, a la Constitució, era doncs el mateix Estat qui ens hi impel·lia, a voler-nos independents, lliures i sobirans, per això en aquella manifestació hi havia un doble relleu: generacional i iconogràfic, el triomf de l’estelada. “I aquell dia Catalunya no parlava només per a Madrid, el que deia, s’ho deia a ella mateixa i ho deia al món”, destacava el vicepresident Carod-Rovira, i hi afegia que “a partir d’ara cal que partits i institucions analitzin quina proposta política, creïble i temporalitzada, fan a la societat catalana”. L’hem tinguda? No. Obert el camí cap a la llibertat i amb una societat civil del tot organitzada, l’independentisme institucional i de partit continua recelós i malfiat, malgrat que aquella Diada d’ara fa deu anys feia evident que la independència deixava de ser un impossible i començava a ser un inevitable, perquè el govern Zapatero i els magistrats del TC no van tenir present que els catalans hem après “que el viure, a voltes, té el preu de dir prou”, raó per la qual és que una majoria, que no pot menystenir-se, demanem, de llavors ençà, un referèndum d’autodeterminació. Però, Espanya, à droite i à gauche, només sap dir que, de referèndum, ni parlar-ne. I, doncs, la mesa de diàleg? Doncs, diàleg, perquè esdevé el pas previ per a la negociació. Diàleg, per poder prendre decisions. Tot just perquè la política vol dir decidir, en espais, sovint, de gran incertesa, certament; perquè en les raons polítiques, no hi cap l’espai de la demostració a la qual s’arriba a través d’un encadenament lògic. Les raons polítiques són l’espai de l’argumentació, sabent, però, que el discurs ha d’anar sempre condicionat a la presa de decisions. Diàleg, sobretot, per trencar l’immobilisme que ens bloqueja.