Rovelló a Balaguer

L’edició d’enguany de l’exitós Encontats de Balaguer ha tingut un protagonista que s’hi immortalitza en el llenguatge de l’escultura, obra de Sergi Molina: un delicadíssim Rovelló, ben bé com el que l’autor sempre dibuixa. És en l’edició de 1968 que Josep Vallverdú guanya el Folch i Torres amb Rovelló, novel·la editada l’any següent i de la qual n’han aparegut vint-i-vuit edicions en versió Grumets de La Galera, si comptem l’edició facsímil del setembre passat amb motiu dels 50 anys. Rovelló és la novel·la que ha esdevingut el clàssic d’en Vallverdú. És la història d’un gos jovenet, perdut i retrobat, que fa aprenentatge de vida, i, com en tota la narrativa d’en Vallverdú, hi ha una gran profunditat humana. D’una arquitectura capitular senzilla i de llenguatge exigent, Rovelló, com tot el conjunt d’obra de Josep Vallverdú, té una prosa segura, acurada i no gens efectista, àgil i de diàlegs ràpids. Més de cinquanta anys després, Rovelló es deixa llegir amb aquella constant intriga que hi ha en les novel·les de Vallverdú, que fa que te les empassis a glopades i sense parar, tal i com són escrites; per bé que hi ha detallets que el deixen endevinar, el pas del temps. Quan en arrencar la novel·la el gosset es presenta avui no diria “ajudo els homes al treball, i a la cuina, tot ensumant-ne les olors, ajudo la dona, escurant els plats”. Avui feina i cuina són espais compartits. Però en canvi, els consells que l’autor deixa anar per als seus joves lectors, que viuen etapa de creixement i formació com el gosset, serveixen tant avui com servien llavors i com serviran demà: “Allò li deia que no tothom està ben disposat a tractar els gossos. Potser valia la pena triar una mica, abans d’avançar cap a una persona. Aprendria a ésser una mica malfiat” o, semblantment, “els animals que viuen en estat salvatge cal que ho siguin [de malfiats], perquè a la naturalesa guanya el més fort i tothom ha de defensar-se com pot”. Vaig llegir Rovelló, em diu el quadern de la mare on anotava les lectures de casa, l’estiu del 74. El recordo viu, trapella i bo. En rellegir-lo, a la bondat hi acompanyo la intel·ligència. 50 anys després, fa de tan bon llegir que ens evidencia el valor del clàssic: un nom que perdura. I a la capital de la Noguera, obra immortal. I tan ben col·locada!