Viure en espanyol

No sé si hi ha cap altra llengua amb uns parlants que no paren d’omplir-se’n la boca alhora que demostren, com a usuaris, una competència esgarrifosa. Avui, el català ocupa tots els espais de comunicació i és la llengua de totes les arts, la qual cosa demostraria com s’aniria normalitzant una audiència en llengua catalana. Contràriament, si és cert que el català va guanyant presència en espais comunicatius i artístics, no ho és menys, de cert, que els parlants de l’àrea lingüística, si bé l’entenen en més d’un 90%, a l’hora d’usar-lo, tant a nivell oral com escrit, els percentatges baixen de manera alarmant segons el panorama que dibuixa el llibre Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. I ja hi som, al tombant de segle! Una llengua és una eina de comunicació, però també és patrimoni, i quan una llengua com la catalana viu l’hegemonia d’altres, com el castellà, el francès i l’italià, llavors hem d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n amb competència, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Compte, la minorització és la fase prèvia a la substitució i, aquesta, a la desaparició. Per això és que els mitjans de comunicació hi juguen un paper tan important, en l’aprenentatge de la llengua, sobretot de cara a tots aquells que decideixen d’establir-se entre nosaltres i que no han de voler-se catalans que no saben servir-se’n, del català perquè ja en tenen prou només d’entendre’l, conscients que poden viure, aquí, en espanyol. Viure aquí en espanyol vol dir que vivim un conflicte lingüístic i un conflicte lingüístic és sempre conseqüència d’un conflicte polític. Tanta dimissió de parlants obliga de manera urgent a aplicar tot de polítiques valentes que serveixen perquè el català deixi de ser una llengua residual. I no és qüestió de tenir l’esperança en què un dia sigui llengua d’Estat. Només cal mirar Andorra. Els Marges fan un crit desesperat: “el català es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”. Alhora que denuncien “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”. TV3 i Catalunya ràdio.