Deia Companys

Aquell 1r d’octubre d’ara fa tres anys ens demostrava la ferma voluntat dels catalans de votar-lo, el nostre futur. L’Europa dels estats s’ho prenia, indiferent, acceptant els drets que la democràcia atorga a tot home lliure. L’espanyol, d’Estat, amb ràbia i desafecte. Però és fàcilment comprensible: d’una democràcia que va fer una transició permetent que d’avui per demà ministres i alcaldes afectes al règim exercissin de demòcrates, què se’n pot esperar? Doncs el que ha passat i el que passa. Per tant, distinta i distant com ens és Espanya, “nosaltres només ens tenim nosaltres per defensar els nostres drets” –deia el president Companys, avui que fa vuitanta anys del seu afusellament–. Les simpaties que ens puguin venir de fora sempre seran a més a més. Indiscutiblement, amb la història que ens ha fet i que hem fet, comptem, també, amb una tradició del tot assentada de les nostres estructures socials des de la base: de baix a dalt. No a l’inrevés. I el procés que vivim així ho evidencia. I és que el fet de no poder comptar amb les grans estructures d’estat, però haver tingut i mantingut la consciència col·lectiva de comunitat nacional diferenciada és el que ens ha empès a apuntalar aquest poble que som, amb tot d’eines volgudes d’enginy cívic, que han estat i són les que han suplert l’estructura piramidal de dalt a baix pròpia dels estats. Per això la joia més valuosa amb què compta el país som nosaltres, els ciutadans. Amb els independentistes de sempre i amb els que s’hi van sumant. Catalans que venen d’un tot arreu territorial i també d’un tot arreu ideològic: del marxisme, de la socialdemocràcia, del liberalisme més dur o de la democràcia cristiana... Tot aquest nosaltres –que sortim al carrer per demanar a l’Estat que intervingui per a l‘excarceració dels presos i per al retorn dels exiliats i perquè puguem votar en referèndum per saber si som realment una majoria que la volem, la independència– som els qui també demanem als partits fermesa en els seus posicionaments ideològics, perquè la independència no és una ideologia, sinó que és des de la pluralitat ideològica que es defensa. I és des de la ideologia i des del debat de posicionaments distints que es fa, la política. Però n’hi ha que no saben on són. I llavors és quan volen jugar de centrals.