Viure l'art

“Què significa en veritat tenir records?”, es preguntava el poeta. I es responia que “no sempre les etapes de la vida s’acaben com els arbres fugen, nets, al viatger...”, i és que, certament, la vida són etapes, i, cadascuna d’aquestes etapes es viu de manera i en ritmes diferents. Quan arribem a poder gaudir dels avantatges d’haver-nos fet grans, amb un pòsit a vessar de records, el ritme s’alenteix, i en gaudim de tota una altra manera, d’allò que fem. Si, posem per cas, som productors culturals, en el terreny de la literatura, de les arts plàstiques o visuals, segurament l’obra es treballa de manera més reposada, i es mima amb més cura. Per què? Doncs perquè hi juga a favor el factor temps. I si, per contra, només en som consumidors, de cultura? On, com i quan ens fem àvids dels diferents llenguatges artístics? Avui, en el món pandèmic que ens toca de viure, el binomi cultura i mitjans de comunicació es fa encara molt més inseparable que mai, i és que més enllà de ser transmissors de continguts informatius, els mitjans són uns agents culturals de primer ordre, tant en creació de llenguatges i de continguts com en la seva difusió. Si convenim que és cert que cal considerar les polítiques culturals entre les polítiques socials, no ho és menys, doncs, de cert, que els mitjans públics audiovisuals tenen l’obligació de programar cultura pensant també en aquell consumidor que no pot gaudir del directe de les novetats de la cartellera de cinema, de teatre, d’auditori o de teatre d’òpera. La lectura és més fàcil i és més còmoda perquè el llibre és més accessible, i a més a més tenim una gran oferta a través del Servei de lectura pública de Catalunya. I és que, en tots els seus llenguatges, l’art estimula i, en tant que estímul, provoca resposta. Per això ens cal ser sensibles perquè en els espais per a la gent gran els diferents llenguatges artístics s’hi facin presents: del llibre a la plàstica, de la fotografia a la música, sobretot. I compartir-ho, aquells consumidors que puguin, perquè és la manera que ens obliguem a crear-nos opinió i contrastar-la. Les opinions també tenen valor per oposició. I per a qui ja no pugui llegir, la figura del lector –ho vaig viure fent de lectora per a Foix de Sarrià– és apassionant. Per la complicitat que genera.