Dit o fet

He manllevat el títol d’aquest escrit al volum segon dels “dietaris de records” d’Oriol Bohigas, amb segell d’Edicions 62, que, aquests dies, per raó d’un altre Jo que ara no ve al cas, he hagut de rellegir. Arquitecte i urbanista de formació i de professió, Bohigas claudicava, per segona vegada l’any 1992, a parlar d’ell. Una claudicació que acceptava, potser, per la por de fer tard, i ja llavors, metòdicament i pausada, a tall de dietari, triant bé els mots i construint la frase amb una arquitectura admirable, a mig camí entre la biografia i el record, ens parla al dictat de la seva memòria. I ho fa amb una acumulació de records que es posen en fila i s’agrupen en funció de certs parentius, manats per la continuïtat descompassada de la memòria i, per tant, d’un lligam d’idees que de vegades passa per la consciència i, d’altres, per les incitacions de la realitat. Combat d’incerteses, de l’any 1989, és tal i com intitula el volum primer d’aquests seus dietaris. Home de cultura vastíssima, en aquest “país que tant ens costa de reconstruir” s’atreveix a “dir” el que ha “fet”, i ho diu amb un còctel de frases treballades i d’idees esmolades, amb geni per a la veritat i sense gens de talent per a l’error. Curiositats personals, teoria d’arquitectura, viatges i praxis política es barregen amb noms de gent “acurada i precisa” d’una vida especialment activa en molts terrenys culturals. I ho construeix molt hàbilment tot anivellant el valor dels fets que tracta i que tria d’explicar: és el pas de les paraules a la sintaxi per posar en ordre el discurs. Un cop aconsegueix això, la formulació lingüística, l’estil, es belluga al dictat de la memòria, que si per una banda el que fa Oriol Bohigas és recrear-la, per l’altra, n’és deutor. I és que la memòria, tal i com diu Alan Yates, és com un alfabet intern que escriu el que li dicten i llegeix el que hi ha escrit. Aquests records d’en Bohigas no són altra cosa, doncs, que el resultat de la seva visió classificatòria. Però, com Simònides, sap distingir, “en les cares destrossades dels convidats, els seus noms veritables”. Conseqüència ineludible de la radicalitat de les seves qualitats. Hi ha llibres, als quals, tornar-hi, sempre és bo. En aquest, també per retrobar-hi una dedicatòria que li escriu Eugeni d’Ors.