Espanya, mal negoci

Passava el setembre de 2017. En una entrevista publicada una setmana abans de la Diada, preguntaven al president Puigdemont què passaria el primer d’octubre, i responia que els catalans “podran votar i decidir, perquè el govern es compromet a aplicar el resultat de les urnes”. Al cap d’uns quants dies, el Parlament aprovava per majoria la llei que n’avalava la convocatòria, d’aquell referèndum, i també la de transitorietat jurídica, igualment per majoria. Si de totes les lleis aprovades al Parlament que havien precedit aquestes dues ningú no n’havia qüestionat mai la seva aplicació una vegada publicades, ¿per què n’hauríem d’haver dubtat de la del referèndum? ¿Per les reaccions del govern Rajoy i la seva cort assistencial? Ja ho sabíem, que aquells que se serveixen d’una actitud segons la qual per a ells en democràcia existeix el dret a no dialogar actuarien amb amenaces per atemorir. Fer por a qui? Als ciutadans que no deixem sols els nostres representants polítics? Però, i ara, arran de tot el que ha vingut després, en tenim, de por? No. El valor és allò sobre on carreguem un accent d’intensitat. I malgrat tots els malgrats, no ens podem arronsar. I no ho podem fer mentre hi hagi presó i exili. Ja ens ho sabíem, que tot el que vindria no seria fàcil ni còmode. Però no ens n’hem de voler, d’atrapats per la por. Estem davant d’una mutació molt profunda, certament, però si davant la legalitat catalana, que és la que ens empara, ens frenem, Madrid creix. També creix davant el nostre desconcert. I si l’Estat, amb tots els ressorts de tribunals, jutges i fiscals, en compliment del seu deure, vol saber què passa, negats al diàleg -un dret que en democràcia no existeix, negar-se a parlar-, s’hauran d’esperar, com ens haurem d’esperar tots els catalans, fins que acordem un referèndum. Perquè és d’això de què es tracta. Quan és que sigui que arribi. Perquè arribarà. Costarà molt i molt i molt, però l’autodeterminació es votarà. I les eleccions del febrer, malgrat també la manera de viure, o de no viure, a què ens sotmet la pandèmia, no la tombarà, la majoria independentista al Parlament. Al contrari, l’assentarà amb força. Perquè Espanya ens és un mal negoci. Nosaltres, de moment, necessitem servir-nos de la raó crítica mentre encara hi siguem a temps.