Quan érem lleidatans

Manllevo el títol d’aquest escrit al primer volum de la trilogia de memòries “no heroiques” d’Antoni Gelonch, en segell de Viena edicions –que tant els cuiden, els llibres!– que vaig rebre dedicat de l’autor. En tenir-lo a les mans, el títol em va portar a Quan érem feliços de Rafel Nadal, un llibre de memòries que abasta la mateixa etapa que la d’aquest que ara ens ocupa: la infantesa i adolescència de l’autor, de manera que Antoni Gelonch segueix la literatura de la memòria infantil practicada per noms com el de Josep Vallverdú de Desmudat i a les golfes, que n’és el prologuista, de Quan érem lleidatans; el de Tolstoi d’Infància, adolescència, joventut; el de JM Coetzee d’Infantesa. Escenes de la vida a províncies o el de Joaquim Nadal de Fent tentines per la vida, que tant agradava al Dr. Joaquim Molas. Amb un arquitectura capitular, Gelonch ordena els seus records personals i familiars amb una evocació dels ascendents paterns i materns, i l’emmarca, aquesta seva etapa vital, dins el retrat social de la Lleida de postguerra, aquella ciutat de Lleida, problema i realitat, aquella ciutat grisa i emboirada que maldava entre el que la República hi havia deixat i el que la dictadura hi anava imposant. Però com que l’autor és un home d’emoció continguda i d’intel·ligència aguda, malgrat la cruesa de la Guerra i el consegüent afebliment de la ciutat i de la vida que s’hi vivia, la mirada amable i de vegades el to irònic s’imposen a la irritabilitat, i ho fan amb una prosa bastida de valentia emocional i d’humilitat cognitiva. I és que reportant aquella realitat política, econòmica, social i cultural d’aquella primera ciutat catalana important a caure en mans franquistes, Antoni Gelonch se serveix d’una prosa que sap fer-se un veritable exercici d’estil per tal que aquella realitat, per les conseqüències que per a la ciutat encara avui són una llosa que pesa com una fatalitat, atregui lectors distints i distants. Però en acabar-lo, aquest llibre, un es pregunta com és que de les ciutats catalanes importants també sigui Lleida a la que més li costa, l’arrencada? L’autor fa aquest exercici de memòria amb ulls de fora i l’encerta sacsejant-nos d’aquest avui del qual encara no acabem de saber arrencar. Quan érem lleidatans: d’un passat cert a un futur incert.