Espanya no arrenca

Arran d’una primavera confinada i d’una tardor amb segona onada, la pandèmia ha alterat la nostra manera de viure. En hàbits i en costums. En desitjos i en voluntats. Però no només. El sistema sanitari ha arribat al límit, la mort es compta, al món, en més d’un milió i l’ensulsiada econòmica ens aboca, aquí, a un cert malestar social que se suma a una sensació d’inestabilitat i de provisionalitat política a les portes d’unes eleccions renyides. Espanya ha demostrat, respecte països del seu entorn, una gran distància en la incidència de la Covid, i Catalunya, malauradament, als ulls de fora, s’hi compta, en aquesta distància. Només respecte Portugal, Suïssa o Alemanya, l’Estat espanyol ha estat el que ha sumat el nombre més alt de contagis i el que presenta la destrucció d’ocupació més alta. I aquest balanç obliga a preguntar-nos perquè. Respondre’ns que la nostra manera de ser, després d’haver patit un dels confinaments més durs, va fer que visquéssim un estiu relaxat de manera que el virus va rebrotar amb força seria massa còmode per a qui té la responsabilitat confiada per urnes. Itàlia també és la Mediterrània. Hi hem de saber trobar raons més profundes, en la causa. I no podem no tenir en compte raons d’Estat. Espanya s’ha demostrat a si mateixa, i al món, que és un Estat trop faible pour ce qu’il à de fort. Feines precàries i economia submergida obligaven molta gent a saltar-se confinaments i quarantenes, la qual cosa posava en evidència la incapacitat de l’Estat de socórrer davant l’emergència, per això moltes de les accions de responsabilitat individual responen a l’actitud de la responsabilitat política, perquè el governant no pot obligar l’autònom a la inoperativitat i no socorre’l. Sense una injecció de diner públic el demà no podrà ser com l’avui, tocats com estem, encara, per la crisi del 2008. Ara, l’arribada del vaccí sembla que ens deixa respirar, però ens hem de voler ciutadans sense visera per poder tenir més camp de visió i ser exigents amb els nostres dirigents perquè sàpiguen enfrontar-se a unes estructures d’Estat passades. És de recaptació fiscal de què es tracta. De recaptació fiscal! Per a aquest demà nou ens hauríem de voler més exigents de futur que nostàlgics de passat. Tot amb tot, tinguem-lo bo, aquest enguany que arriba!