La salut de la crítica

No he llegit encara Mirall de negra nit de Jaume Pont, però compartint la conversa amb David Castillo que publicava El Punt Avui ja t’adones que el poemari és el llibre del dol més dolorós, i d’aquí el binomi del titular: escriptura i catarsi. I d’aquesta conversa em remeto a les dues reflexions finals de tots dos poetes, estudiosos, i doncs també crítics, l’un i l’altre. Respecte la salut de la literatura actual, Jaume Pont la qualifica d’envejable, i destaca que si algun tret caracteritza les poètiques d’aquest nou segle són la seva diversitat, obertura i transversalitat. “Els poetes joves –diu– neguen tota acció programàtica, sabedors que en els temps que corren, fluctuants i descreguts, el millor programa és no tenir-ne cap”. Amb la crítica, però, ja hi és més crític. “He viscut temps millors que l’actual” sentencia. I comparteixo la seva reflexió, amb veu, la seva, d’acadèmic, segons la qual el pensament crític d’una literatura és insubstituïble i, vist des de la nostra, de literatura, inajornable. Destaca que, tot i reconèixer les aportacions més que valuoses que es fan en diaris digitals, enyora “les revistes i els suplements literaris d’anys enrere”. Els temps canvien. Però el que no canvia és aquella anàlisi de T.S. Eliot segons la qual “una bona forma d’apropar-se a la salut d’una literatura és mesurant la salut de la seva crítica”. I sobre l’escriptor i la crítica sempre fa de molt bon llegir l’aportació de Josep M. Sala-Valldaura a les actes del col·loqui internacional Cànon literari: ordre i subversió, segell de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en la qual reflexiona sobre el fet que quant a la literatura actual, tan afectada per elements de judici extraliteraris, amb departaments universitaris de literatura catalana no prou nombrosos, ni amb prou plataformes crítiques, des de diaris fins a revistes especialitzades, no som capaços d’ordenar i subvertir les obres més recents, “amb la qual cosa –diu– passen per definitives afirmacions d’un sol crític o dibuixem línies que afavoreixen els uns –en detriment, doncs, d’uns altres– sense la garantia d’una reflexió seriosa i plural”. Corria l’any 98, quan escriu aquesta reflexió sobre el “simplisme i la migradesa amb què escodrinyem el panorama de les lletres més recents”. I què ha canviat?