Ela

Era vigília de Cap d’Any i com que tot estava tan esponjat feies pujades i baixades que en una temporada normal i en dates semblants hauria estat impensable. Veies que es movia amb gràcia i s’adonava que ens hi fixàvem. Es posava i es treia esquís i botes amb una destresa que demostrava no poca pràctica. Remuntadors amunt, i avall que fa baixada: es feia la pista i es feia mirar. Reia. Nosaltres ja dinàvem quan van entrar dues parelles i ella i van seure a la taula que, tot i que molt separada, teníem al costat. Quan es va treure el casc ens va sorprendre que fos més joveneta del que, sense haver-nos-ho dit, a nosaltres sis ens havia semblat. Joveneta i preciosa. Però el neguit de les pistes el tenia semblantment al menjador. Era un belluguí. I quan ja preníem cafè se’ns va acostar i amb un somriure que obligava a ser correspost ens va saludar: je m’appelle Ela! Cop en sec vaig sentir totes cinc mirades clavades a la meva i un silenci pesat va congelar la rialla que li tornàvem. Amb una veu una mica trencada li vam poder dir que era molt bonica i molt simpàtica. Decidida, ens va demanar de poder seure, per les ganes, segurament, d’entretenir-se amb els nens. El silenci es va anar trencant i la taula s’anava refent de l’impacte. L’Ela movia amb elegància braços i cames, menjava fruits secs i bevia de l’eau. I sense ennuegar-se. Respirava amb tota la força i parlava amb anglès amb els dos companys de joc que havia trobat. L’única llengua amb què van adonar-se que podien entendre’s. Parlava amb tota claredat. Em semblava, ens semblava, que no podia ser. N’havíem coneguda una altra, nosaltres, d’Ela, tal dia com avui del 2007. Jo era diputada al Parlament llavors, d’una legislatura que havia arrencat feia un parell de mesos, i que només jo sé com la vaig viure. D’aquell diumenge a l’Hospital Clínic i fins al març del 2013, arran una caiguda per Sant Esteve perquè una cama ja no va respondre, comença una debilitat i una atròfia muscular severíssima que va acabar en una paràlisi total, amb caiguda de les parpelles inclosa per alarma de tothom per la por d’una ceguesa imminent a mesura que sí que s’anava fonent la veu. Només el cap, clar fins al darrer moment. Ela, es diu Ela, i se’ns va emportar la mare. Jove i plena de vida. Esclerosi Lateral Amiotròfica.