Napoleó i els catalans

Estrafet, el títol d’aquest escrit és manllevat del darrer llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la revolució i els catalans de la factoria Viena edicions, que els cuida tant i tots, els seus llibres. De fet, s’emmarca en el que és –en el que serà, perquè aquest és el segon– una trilogia de la història, amb tres noms de referència que l’han canviada: Luter, amb la Reforma; Napoleó amb l’Estat i –tal i com avançava l’autor a Xavier Graset, en primícia, a Ona Llibres– Camus, amb la Justícia i la Llibertat. Per què aquesta trilogia? Gelonch, que s’endinsa en aquests seus estudis sense atribucions abusives d’historiador, però sí de rigorós assagista, amb la generositat tan seva i demostrada de compartir aquests interrogants als quals prova de donar resposta, parteix del fet, contràriament al que sembla, que aquesta nostra és una societat intolerant, i ho és, diu, perquè no ens hem forjat en el debat de les idees, que és el que fa progressar. “Les 95 tesis de Luter penjades a les portes de l’església del castell de Wittenberg van ser l’espurna que va encendre el foc d’un canvi històric, no només religiós, com es proposava el seu impulsor, sinó també polític, cultural i econòmic” diu Carod-Rovira en la seva Història del protestantisme als Països Catalans escrita amb motiu dels cinc-cents anys de l’inici de Reforma, que aquí no va triomfar, i ho diu semblantment Antoni Gelonch a Luter. La Reforma va ser, a Europa, la primera gran mobilització de masses enfront del sistema jeràrquic. Ara, que fa 200 anys de la mort de Napoleó, Gelonch s’endinsa en la desconeguda relació entre Napoleó i Catalunya i en les repercussions futures que aquella dominació té en el que se’n deia “l’Espanya productiva”, que era Catalunya, raó per la qual progressivament és que la vol incorporada a França, Catalunya, fins a fer-ne una regió més, dividida, segons el model francès, en quatre departaments. Però Espanya és l’única societat europea que després de la Revolució té un reflux cap a l’absolutisme i en lloc d’avançar recula. Tant, que es re-instaura la Inquisició, és a dir, que tot aquell que gosava –i potser gosa– qüestionar el veredicte d’un inquisidor era –i potser és– tingut per heretge. No hi ha Il·lustració, ni triomfa la raó. Ni cauen les divinitats, llavors, encara, a Espanya!.