Una cultura exigent

Es fa imprescindible, en tots els espais de la vida i de l’art, en tots els seus llenguatges, aquest exercici intel·lectual de sotmetre al sedàs de la raó qualsevol idea, realitat o activitat humana. Si, doncs, la funció de la crítica és interpretar, recrear i comunicar qualsevol obra de creació o qualsevol llibre, per posar exemples, un cop es lliuren al món aquestes peces ja són obertes per a la interpretació. Si parlem de l’art, el crític és l’intèrpret privilegiat, perquè aquesta seva interpretació, aquesta seva capacitat de valorar l’obra, mereix ser divulgada com a guia per a qui hi pugui estar interessat. Però en què es basa la legitimitat del crític? La pregunta és retòrica, perquè la legitimitat de la crítica és el saber i la sensibilitat. El coneixement necessari per al judici. Un crític ha de tenir garantia de qualitat. Davant d’un llibre, per exemple, com davant d’una obra d’art, hi ha dues autoritats: el crític i el lector, el públic. I com que el lector i el públic és nombrós, el seu judici s’acaba confonent amb l’estadística de lectors o de visitants. I aquest és un criteri perillós, en el sentit que l’èxit de públic o de lectors és una coartada de l’artista, del galerista, de l’agent, de l’escriptor o de l’editor davant del crític. La quantitat de lectors o l’èxit de públic no fa criteri ni de bé, ni de bellesa ni de veritat. La crítica ha de tenir criteri i s’exerceix des del saber. I en aquest nostre model cultural potser caldria reconèixer que tenim un problema d’exigència. No s’hi val que tot aquell que porta totxanes sigui admès a l’obra sense mirar si aquestes tals totxanes són de bona factura. Crítica? Només llegim veus unidireccionals sense danys col·laterals, absoluta asèpsia i amb control total sobre el risc. I en un panorama com aquest, de no molestar ningú, és quan es produeixen terribles injustícies. La crítica sòlida i punyent molesta. I aquest és el gran problema de la relació que la societat té amb la cultura. Perquè protegir la cultura vol dir, també i sobretot, fer de la crítica una realitat imprescindible. El crític no és un justicier, i una societat culta, exigent amb el que llegeix, el que mira o el que escolta, ha de voler una crítica amb autoritat. Per fugir de la mediocritat i créixer en competència i excel·lència.