Guillem Viladot

A les portes del centenari del naixement, agramuntí potser més que farmacèutic i escriptor més que no pas artista plàstic, Guillem Viladot es volia poeta objectual, i la seva poesia més que materialitzar-se en formes i mots es materialitzava en objectes i formes.

I com que la ploma de Riella va pujar als darrers vagons del tren de les avantguardes, la seva obra es va realitzar a la frontera entre la literatura discursiva i el món del grafisme, i el resultat no va ser altre que la poesia objectual. A la base del seu pòsit teòric, el llenguatge: els llenguatges.

No pas per atzar el mateix Guillem deia que el llenguatge es fa cada dia més ràpid, més breu, que es val només de frases curtes, cada vegada més concretes, tot procurant de sintetitzar al màxim el pensament.

Quan ho deia, les xarxes no existien. I és per raó de síntesi, doncs, que el llenguatge viladotià es tornava cada dia més plàstic i, alhora, també per aquesta raó de síntesi, el poema anava deixant de ser una entitat discursiva per passar a ser una entitat exclusivament visual, on la llengua hi quedava reduïda a les mínimes paraules. O només a lletres.

Però aquesta comunicació de l’artista amb el públic no era per a tothom. Així ho volia, raó per la qual és que els espais de Lo Pardal s’agradava d’obrir-los a aquells que veia còmplices de la seva creació.

I llavors sí, era ell que feia de cicerone a aquells que volien comunicació amb l’obra.

Una obra perfectament disposada en els diferents espais, però sense títol ni data. Raons que no van fer fàcil la confecció dels Objectes de companyia, catàleg que el MOMA va presentar l’any 2006.

Guillem Viladot era una seductora intel·ligència singularment aguda que sabia fer-se, sempre, agradable a tothom.

Del Guillem que vaig conèixer a través de Josep Vallverdú l’any 1988, i amb qui durant més de tres anys llargs compartia tarda els dimarts treballant catàleg, me’n va seduir el sentit de l’humor i el do pels llenguatges, la cuina amb el pot de llet d’ametlla i l’escala plena de Trepats, les cartes que s’enviaven i quan deia que qui es posa tossut en un sol llenguatge no és pas per defensar-lo, sinó per amagar els altres que ignora. Ell, que sabia expressar-se amb el llenguatge de l’altre alfabet. I d’aquests seus llenguatges, immortal absent.