Referent intel·lectual

L’any vinent és el del centenari del naixement de Joan Fuster, i als Països Catalans no passarà pas desapercebut, l’Any Fuster.

Ha de ser tal com es mereix l’home i tot el seu conjunt d’obra. I les “fusterianes” hauríem d’activar-nos! Entre els molts Joan Fuster hi trobem aquell que m’agrada tant quan diu que “l’intel·lectual ni ha d’apartar-se de la política ni de jutjar-la des de lluny.

Ha de prendre partit, però no ha de ser pres pel partit, si és que vol exercir l’ofici de reflexionar en veu altra sobre la realitat”.

I amb aquesta seva convicció, escric en el llibre Nosaltres, les fusterianes, és que deia que “si no volem deixar de ser un poble, ja està bé que alcem crits i banderes, però serà més útil que siguem conseqüents els dies de cada dia”. I ho deia havent practicat sempre que a la vida són les accions i les actituds allò que ens justifica les idees. S’allunyava poc de casa.

Tan poc com podia, i de Sueca estat ens deixa tot un conjunt d’obra que, particularment, me’l fa un referent intel·lectual que sempre m’acompanya. M’acompanya el Fuster d’El descrèdit de la realitat, el d’Ara o mai, el del Diari 1952-1960, el dels Pamflets polítics, el del Set llibres de versos i el de Poetes, moriscos i capellans. Tot ell. Tota l’obra completa. Fuster és l’assaig en estat pur. La seva sí que és la literatura de les idees.

Sobre la situació de la llengua, per exemple? Fuster! El Joan Fuster quan ens alerta que consciència lingüística dels parlants i la política lingüística dels governs dels Països Catalans continuen relegant el català a un franc procés de minorització, per raó, diu, de “l’obsequiosa predisposició indígena”. Desgraciadament, avui encara hi som en aquell debat de l’any 1981 quan ens feia notar que ja es plantejava sense embuts i en els termes exactes “el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana”, i no pas raons exògenes, tant llavors com ara, sinó per actituds endògenes, que encara fan més mal.

“Per salvar el català d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua i en tots els aspectes”, diu a Ara o mai. I és que la llengua és raó d’Estat. Un conflicte lingüístic és sempre conseqüència d’un conflicte polític. I anar fent!