El vot que bascula

Diu l’alcalde Joaquim Nadal en una entrevista recent que “el vell model de les majories absolutes és irrepetible durant bastant de temps...”. Segurament. I és que cada vegada hi ha un nombre més elevat i creixent de votants que practica la transversalitat. Ciutadans oberts a canviar el seu vot en funció de les propostes i de les circumstàncies de l’oferta política, i que no se senten vinculats per cap lleialtat de sigles. ¿I si fos aquesta franja la que fa guanyar eleccions, la que viatja d’un partit a l’altre i que provoca, doncs, canvis de majories i de governs? Hi ha raons diverses d’aquesta actitud com el fet de creure que potser no hi ha cap organització política mereixedora d’una fidelitat per sempre, i és que un s’ha de ser fidel a si mateix per ser fidel a l’altre. Una altra de les raons és el sentit crític, perquè potser una creença compartida és un judici que no jutja. I és de Josep Ramoneda que vaig aprendre “que en el pas del jo al nosaltres es perden moltes lliures de pensament crític”.

Per això en la veu col·lectiva, “als catalans ens sembla que...”, per exemple, el dogmatisme pren molta força en detriment d’aquest pensament crítíc. Pel que fa a una possible ampliació de l’aeroport del Prat, per posar-ne un de recent, d’exemple, ¿quants ciutadans sense criteri estaran a favor o en contra només perquè el posicionament està definit en funció del lloc que cadascú ocupa més que no pas en funció del que pensa? Si convenim en què “pensar és acceptar que els prejudicis, entesos com indicis o opinions preconcebuts, no poden ser compartits en tant que prejudicis”, potser és cert llavors que aquest principi és el que distingeix el pensament de la creença, sigui laica o sigui religiosa. I és clar, si el pensament i les raons i criteris que se’n deriven són individuals, el prejudici compartit és el que determina la pertinença de grup: qui no compateix els prejudicis establerts en queda exclòs. La cultura política, talment la cultura religiosa. ¿I si fos que aquest automatisme de pertinença al grup anés substituint la ideologia dels partits, cada vegada més desdibuixada? Pensem-hi. I és que el ciutadà, ja de per si prou concernit, es vol, cada vegada amb més ambició, culte i crític. I lliure.