Sentit d'Estat

L’essencial de la democràcia és que el ciutadà, amb el vot, pot canviar l’arc parlamentari, la qual cosa vol dir que els vots que té dipositats cada càrrec electe li atorguen la confiança, si és majoritària, per governar; conscient que si la seva gestió desplau, en propers comicis pot quedar relegat a l’oposició a fer feina de control, perquè les institucions públiques són responsabilitat tant dels equips de govern com dels grups de l’oposició. I aquesta és la grandesa de la democràcia: la responsabilitat que tenim els ciutadans davant del dret d’escollir. Ara bé, cal que aquesta responsabilitat confiada no ens eximeixi de la nostra, de responsabilitat, com a ciutadans amb drets i amb deures. La comoditat de pensar en el “ja m’ho faran” diu molt poc d’un ciutadà a qui se li confia aquest dret d’escollir aquells que l’han de governar. La col·laboració entre uns i altres, ens l’hem d’obligar per avançar en el progrés que legislatura rere legislatura es va aconseguint. Però també n’hi ha, d’involució en política i en la seva gestió; i n’hi ha per promeses electorals incomplertes o perquè la responsabilitat depassa les capacitats d’aquells a qui s’havien confiat o per poc sentit institucional i poca cultura de coalició, tal i com ho demostra l’actitud catalana davant la primera negociació d’aquesta legislatura amb el govern de l’Estat. El fet de governar modera: i Junts ho sap. Per tant, aquesta seva actitud darrera potser sí que ja definitivament ens porta a preguntar-nos si té gaire sentit que ERC i Junts continuïn governant. La voluntat és un valor, també en política, però no n’hi ha prou. Aristòtil el vol intel·ligent i culte, el governant. I Maquiavel diu que a més a més ha de ser astut i orgullós. I és que en un món tan terriblement competitiu, governar demana una sòlida formació, elegància de formes i, en el cas que ens ocupa, sentit d’Estat, perquè qui governa és el garant de portar el seu país -sense falses promeses- cap al progrés i la llibertat. Governar és dirigir, certament; però també és mantenir, en l’accepció de donar els mitjans necessaris. Per això la primera reacció que acostuma a suscitar la crisi d’una fe és l’escepticisme, sobretot quan el votant arriba a qualificar un balanç de legislatura de fracàs triomfal. .