Llengües d'ús preferent

Una llengua és una eina de comunicació que demana, d’aquells que la tenen com a pròpia, consciència per defensar-la i competència per servir-se’n. Consciència per defensar-la perquè en el món tan global que ens ha tocat de viure, les comunitats monolingües s’acaben. Fa poc més de cent anys, els Països Catalans n’érem, de monolingües. Però és que no hi havia una televisió que et permetés de seguir informatius en alemany. La ràdio començava i tampoc no hi havia internet. Fa un segle llarg que no havíem patit, encara, les ensulsiades de resultes de les quals van imposar-nos-en l’ús d’una altra, de llengua, amb la voluntat de substituir aquella que era la d’ús de tothom en tots els àmbits. Però no se’n van sortir. Avui, les circumstàncies ni són de monolingüisme resistent ni de bilingüisme actiu català-espanyol. Avui, a Catalunya, només pel nombre de parlants, hi ha una quarantena de llengües que caldria preservar. Per què? Doncs per obligada convivència i per articular la diversitat. I per respecte a l’alteritat. El model seria el català com a llengua preferent amb totes les possibilitats de treballar amb aquestes altres llengües majoritàries. Com les religions. ¿Per què es planteja que en un futur Estat català, l’espanyol també hauria de ser llengua oficial? ¿Per què, en una comunitat de parlants tan diversos, si fem un país nou, caldria que donéssim un lloc especial només a una llengua de les moltes que avui es parlen? Si s’oficialitzés l’espanyol –i només cal tenir visió històrica–, aquesta realitat portaria a la substitució del català. Si no és tacticisme electoral, no s’entén que es defensi una opció que no compromet els parlants majoritaris per preservar el valor de la diversitat lingüística que avui ens és pròpia. No podem relegar ningú per qüestió de llengua, perquè Europa n’és plena, d’exemples que si negues identitats, les generacions posteriors reaccionen. Ens hem de voler poliglotes, i hem de voler aquest com un Estat on s’hi apliquin les mesures perquè tot pugui funcionar en català: que els catalanoparlants no siguem els que tinguem restriccions; però a qui en pateixi, hem de garantir-li tots els mitjans de traduccions. El que ha de quedar clar és que la llengua d’aquest país és el català i, a l’Aran, l’occità. Llengües d’ús preferent.