Guillem Viladot, sobretot

Es volia poeta objectual i la seva poesia més que materialitzar-se en formes i mots es materialitzava en objectes i formes. Guillem Viladot va pujar als darrers vagons del tren de les avantguardes, per la qual cosa va realitzar la seva obra a la frontera entre la literatura discursiva i el món del grafisme, i el resultat no va ser altre que la poesia objectual. A la base del seu pòsit teòric, el llenguatge: els llenguatges.

No pas per atzar el mateix Guillem havia manifestat que el llenguatge es fa cada dia més ràpid, més breu, que es val només de frases curtes, cada vegada més concretes, tot procurant de sintetitzar al màxim el pensament. I és per raó de síntesi, doncs, que el llenguatge viladotià es tornava cada dia més plàstic i, alhora, també per aquesta raó de síntesi, el poema anava deixant de ser una entitat discursiva per passar a ser una entitat gairebé exclusivament visual, on el llenguatge quedava reduït a les mínimes paraules. O només a lletres.

I aquest conjunt d’obra és ell mateix qui el presenta als espais de Lo Pardal, que obria al bat a aquells que sabia còmplices de la seva creativitat. Una obra, però, sense títol ni data. Raons que no van fer fàcil la confecció dels Objectes de companyia.

L’any vinent farà cent anys del seu naixement; de Gabriel Ferrater i Joan Fuster, també. Però el fet que la seva obra hagués crescut fora del circuit barceloní, que vol dir fora dels centres de decisió, malgrat que se n’ocupés tant Joaquim Molas, malgrat el gruix d’obra publicada i malgrat també la bibliografia que ha generat, Viladot és un escriptor no diria que poc conegut, sinó potser mal conegut; per això estaria bé que aquest centenari que s’atansa servís perquè tota la seva obra es fes referent de lectors de crítics i de traductors, i motiu d’estudi acadèmic. Del Guillem que vaig conèixer a través de Josep Vallverdú, i amb qui durant anys compartia tarda els dimarts, me n’agradava el sentit de l’humor, la intel·ligència, el gust i la gràcia dels llenguatges.

Deia que qui es posa tossut en un sol llenguatge no és pas per defensar-lo, sinó per amagar els altres que ignora. I me n’agrada Menorà, molt. Hi diu: “Lliureu-vos a la tardor/que d’ella és l’assossec”.

Ell, que demà ja farà vint-i-dos que se’ns va fer immortal absent. I tan enyorat. Diós!