CAFÈ DELS OMESOS
No normalitzem la por
Avui és el dia que el món, tot, diu, alhora, prou de violència contra les dones. Prou d’inseguretats. Prou de crear por. Prou d’agressions. Prou de no deixar-nos viure. Prou de mort. Ah, però resulta que aquesta nostra societat, com qui no vol la cosa, incorpora amb tota naturalitat, a la llengua catalana, l’adjectiu “agressiu”, de manera que avui ens troben, connotat positivament, que un venedor és agressiu, en el sentit que ven més que cap altre; parlem de jugadors agressius, en el sentit de vencedors; diem que una campanya de publicitat és agressiva quan volem dir és penetrant, incisiva, intensa i persistent. Diccionari en mà, agressiu vol dir que constitueix o implica una agressió, que és l’acció d’agredir, d’escometre algú per matar-lo, ferir-lo o fer-li mal. Llavors, doncs, venedor agressiu, jugador agressiu, entrevista agressiva, publicitat agressiva, ¿per què envaeix l’adjectiu agressiu un terreny en el qual no hi fa cap falta? Per calc de l’anglès, potser? Potser sí, perquè en anglès aggressive vol dir “caracteritzat per una gran energia, ambició o capacitat d’iniciativa” i tot allò resultat d’aquestes qualitats.
És normal llavors que els anglesos i nord-americans, per exemple, parlin elogiosament d’un aggressive salesman o d’un aggressive leadership, però nosaltres, per què? ¿Per què el connotem positivament aquest adjectiu, atorgant-li, fins i tot, reconeixement i mèrit en les relacions humanes, quan en català té connotació negativa? No és fins que un no la rep, una agressió, física o psicològica, que no té consciència de què significa? Diu Vinyoli que els mots no són sols per entendre’ns pel que signifiquen, sinó per descobrir el que, transparents, oculten. No normalitzem que una noia jove no pugui tornar, en acabar una nit de festa, caminant sola cap a casa. No ho normalitzem.
Per què, per a les dones, els FrauenNachtTaxi a Heidelberg, per exemple? I d’aquella llibertat i d’aquell saber-nos segures, què se n’ha fet? Quan una agressió és notícia en el sentit periodístic del terme i ens donen el número de la víctima en el còmput anual, què en sabem després de l’agressor? Potser tenen raó els versos quan diuen, estrafets, “que és així com vivim, acarrerant-nos pels llocs petits i protegint-nos de tot. Perquè estem a la intempèrie”.