Afectació i desconcert

Tant a nivell local com nacional i internacional cada dia que passa compta més el soroll que la música. Ja fa massa temps que dura la percepció que la política, més que no pas fer possibles les necessitats, es dedica a treballar realitats altres que no pas aquelles que el ciutadà considera de rabiosa necessitat, tot i que si bé és cert que la pandèmia n’ha reconduït, de necessitats, no ho és menys, de cert, que allò que per a uns és d’urgència imperiosa, com ara la factura de llum i gas, posem per cas, d’altres ho ignoren i la seva, d’imperiosa necessitat, serà, també posem per cas, com recondueixen, amb la crisi agreujada per la pandèmia, el seu negoci, que el saben despesa prescindible quan tothom és cridat a la cultura de l’estalvi ja des d’aquest present. Inflació, un nom que retorna.

L’angoixa comença a senyorejar la gestió de les economies particulars i col·lectives. I aquestes col·lectives, de necessitats, la política les ha d’atendre, des de les administracions, perquè tota responsabilitat és una voluntat de servei. I hauria de fer-ho des de la sinceritat i des de la generositat. Amb complicitats, entre uns i altres. Però no. La política continua instal·lada en els recels, les desconfiances i la crispació. D’allà cap aquí, dels d’aquí cap als d’allà i dels d’aquí entre ells, que és el que ens fa més mal, entre les dues mateixes formacions que donen suport al govern. Ja comencen a ser perennes aquests recels i aquestes desconfiances, que només és un joc de campanya electoral permanent, quan el que demana el sentit comú és la defensa de les idees i dels posicionaments polítics des del diàleg i des de la raó discutint amistosament. ¿Per què cal aquesta agressivitat, en el debat polític i sectorial respecte al suport als pressupostos del govern, per exemple, davant els perjudicis que pateixen molts sectors, quan la situació que ens toca de viure és excepcional i tothom hi ha de posar el coll?

El ciutadà mostra la seva inquietud i atén tota norma i tota regla per lluitar contra tanta afectació, però es desconcerta quan s’adona que ni davant d’un panorama tan desolador i d’una pobresa que ens glaça encara hi ha formacions que més que sumar complicitats amb els dirigents es mantenen en la política de vol gallinaci i de picades de bec. Ai!.