CAFÈ DELS OMESOS
La noia dels esmorzars
“I de la noia que servia els esmorzars, què se n’ha fet?”, pregunta el client, assidu a la cafeteria, a l’encarregat. “Va plegar la setmana passada”, li respon. L’acció passa al darrer llibre de Miquel Àngel Estradé, La noia que em servia l’esmorzar. Un títol, d’Ediciones Oblicuas, que deixa endevinar una protagonista que “només contemplant-la cinc minuts n’hi havia prou per adonar-se del seu patiment. Era un patiment fondo i incrustat en els plecs més íntims”. Gide deia que la literatura feliç no té història. I Estradé, que ho sap, i que en sap, perquè ja és escriptor llarg de ficcions, arrenca aquesta seva novel·la advertint el lector que “el signe dels derrotats que no han sabut reclamar una existència digna consisteix a ocultar les pròpies claudicacions”. Amagant-les i amagant-se-les. A partir d’aquí, amb una constatació que commou pel que diu i per com ho diu i perquè tothom en sap algun, de derrotat d’aquests, el relat flueix com un riu amb gran cabal, i el lector, pres pel corrent, se’l fa seu d’una glopada. Miquel Àngel Estradé no falla mai. Amb els noms dels seus personatges, tampoc. La Calamanda, com una Marcel·la de JVFoix, lliga la trama entre la realitat i la ficció i la ficció dins la ficció des del començament fins a la gran reflexió final. Una nova novel·la de personatges l’acció de la qual, més enllà de descripcions i diàlegs, la sabem sobretot per la narració del Jo, un estil que l’autor s’ha sabut fer molt seu. I torna, també en aquest nou relat, amb l’humor negre, sense ser una novel·la de gènere i prou. Què vull dir? Doncs que l’humor negre, intel·ligent, d’Estradé ve de la contraposició que fa entre la realitat i les paradoxes i les hipocresies de la societat. A mesura que el lector avança en el relat s’adona de com les interconnexions entre els temes que hi apareixen són subtils i, l’efecte satíric, no gens aparatós però molt intens. Tal com passava a L’assassí que llegia Vidal Vidal, les ficcions de Miquel Àngel Estradé sempre són plenes de personatges molt reals i amb una dosi de crítica social molt humana. Tot això, amb l’encert i la gràcia que un bon llibre, com aquest, no ens sedueix només pel que diu, sinó per com ho diu. Passeu-hi a través, de La noia que em servia l’esmorzar, i se us farà tot clar.