Pacte per la llengua

Dimarts a la tarda el president de la Generalitat reunia el Pacte Nacional per la llengua. D’ençà que Joan Fuster escrivia Ara o a mai, hi ha dos fenòmens nous per a la situació del català i dos que no han fet més que accentuar-se però ja apuntats d’anys llargs. Els primers, la revolució informàtica i l’allau migratòria.

Dels dos segons, un és la persistència instintiva de la majoria de catalans de servir-se del castellà quan constaten o intueixen que l’interlocutor no és catalanoparlant; l’altre, la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país que no es basi només en la ponderació de les gràcies de la llengua materna en primera instància de l’infant. Però malgrat la defecció de lingüística en situacions informals i la feblesa en la defensa del seu ús en àmbits institucionals, que reflecteixen les contradiccions en què avui ens trobem com a societat i a les quals s’aferren els defensors del colonialisme lingüístic espanyol, el català aguanta les pressions de la globalització i l’embat de manifestos en favor del castellà temorosos que el català vagi aguantant i es consolidi com a llengua de comunicació i d’integració, de treball i de lleure, en un règim de coexistència comportable amb tot d’altres, de llengües. La pilota del redreçament lingüístic és en camp propi.

Si ens mantenim ferms a crear i tenir consciència lingüística guanyarem competència tant autòctons com immigrants. Si no persistim en la consciència lingüística ens pot passar el que deia Fuster l’any 1981: “La insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la seva pròpia dimissió lingüística, i no s’hi val a atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, cosa que fora molt còmoda, atès que, a banda d’altres interferències, els mateixos catalans també en tenen molta, d’aquesta culpa, i que no és ara cosa d’esperar que la llengua ens la defensi el Ministerio de Educación (avui la Conselleria de torn, hi podem afegir), raó per la qual, si no són els catalans els qui posen el coll en la seva pròpia causa, no serà lícit parlar de genocidi, ans al contrari, més aviat caldrà parlar de suïcidi col·lectiu.” Un nou Pacte per al precari present i per al problemàtic futur, del català. No en dimitim!