A port amb la desconeguda

Una altra setmana de novetat bibliogràfica sobre Gabriel Ferrater, Vèncer la por, de Jordi Amat per a Edicions 62. El Gabriel Ferrater que va presentar una forma nova de fer poesia, assentada en unes bases del tot intel·lectuals, es va acabar jove. JV Foix deia, en vers, que “ésser i traspàs fan un, que tot muda i que tot roman, i que tots hi serem, al Port, amb la desconeguda”. El poema d’aquests versos, estrafets, és dedicat a Gabriel Ferrater, que el dia de la mare de Déu de Montserrat de l’any 72, enguany en farà cinquanta, la va anar a buscar, la desconeguda. Materialitzava aquella reflexió que escrivia Sèneca a Lucili segons la qual el savi pensa sempre més en la qualitat, de vida, que no pas en la durada; i que si li sobrevé alguna contrarietat que altera la seva quietud, decideix d’abandonar; però aquesta actitud no l’adopta només en cas de necessitat extrema, sinó que quan l’atzar comença a inspirar-li recel, llavors ja es planteja si no és aquell el moment d’acabar. I és que, certament, la qüestió no és morir més aviat o més tard, sinó morir bé o malament; potser perquè morir bé suposa evitar el risc de viure malament. Ferrater i Foix ja han esdevingut immortals per tot el seu conjunt d’obra, i com que tant el de l’un com el de l’altre, de conjunt d’obra, excel·leixen en qualitat, han esdevingut clàssics: perviuen i perviuran en el temps. I és a conseqüència d’aquesta permanència que seran, sempre, immortals absents. Aquesta és la grandesa de les aportacions, en aquest seu cas, a la literatura, que vol dir que la permanència traspassa fer-se viu només en el record dels íntims i dels coetanis: perquè un sempre existeix mentre algú en guarda record. I és que per existir necessitem el reconeixement dels altres. És l’exemple de L’home invisible de Ralph Ellison quan diu: “no existeixo perquè tothom refusa de veure’m”. I és aquí on trobem la diferència entre ésser, viure i existir. Ésser, els éssers vius ho compartim amb la matèria. El viure, els humans el compartim amb els éssers vius, però existir és un verb exclusivament humà. Per existir han de saber de nosaltres per reconèixer-nos, i perquè quan siguem a port ens mantinguin vius en el record aquells que ens han conegut. I és d’això de què tracta Quan s’esborren les paraules de Rafel Nadal.