El rastre nival

El títol d’aquest escrit és el del darrer poemari d’Àngels Marzo, de la factoria Pagès editors. La poesia de l’Àngels arrenca amb Les grues i amb premi, llibre que juga amb el binomi espai-temps i guanya l’any 2009 el premi “Les Talúries”. Però és que el segon, de poemari, Saba bruta, rep el XVII Premi de Poesia Màrius Torres, i el que era el seu darrer llibre fins a aquest d’ara, Buscant Quios, guanya l’any 2013 el Joan Teixidor de poesia, de premi. Una obra, doncs, reconeguda i triada, entre les bones, com la millor. Amb El rastre nival, “Àngels Marzo –diu Sam Abrams– ha abandonat l’època de l’aprenentatge i competència i ha fet el salt directe cap a la maduresa humana, intel·lectual i artística”, i ho comparteixo si anem de Les Grues a aquests darrers versos. Aquella advertència de Jaime Gil de Biedma reproduïda en el poemari primer, “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde”, sense saber mai quan és que arriba, aquesta acotació temporal, sí que sembla que l’autora d’aquest “rastre” ja ho sap.

El rastre és el senyal que un ésser viu deixa en el camí per on ha passat. I pren força entre el conjunt dels poemes el que dona nom al títol, que ressegueix un trànsit entre els qui l’ham precedit, el jo que parla, i els qui vindran, perquè “.. la vida insisteix com la saba dels arbres”. I mal senyal si no en queda, de rastre, perquè és l’oblit més absolut. Entre els versos propis d’aquest rastre nival i els que manlleva perquè l’acompanyin, des d’Aubade fins a Previously Recorded, Àngels Marzo rastreja entre noms i llenguatges diferents: de la fotografia al cinema, però també de l’art a la natura, dels dalts dels cims fins a la mar, “una tomba sense llosa”: la vida. La vida que es fon, que es va fonent pel trànsit del temps o que es va fonent com la neu trepitjada.

I aquesta fa mal. Veritats fondes que Àngels Marzo ens dóna clavades amb la paraula exacta i precisa. L’evolució de la seva poesia, certament, és marcada i molt visible i va creixent tal i com creixen les transformacions que el seu Jo va vivint: sense evasions ni fugides. I la força d’aquestes versos, plens de sentiment però sense sentimentalisme, rau en com ens entren pell endins les qüestions que cremen: la vida i el que en queda. Com el fràgil llimoner de l’avi.